1. Introducció
industrialització i les seves institucions democràtiques van establir les bases per a una societat moderna, innovadora i capaç de liderar el desenvolupament global. Aquesta posició dominant es va consolidar a partir de la Revolució Industrial i es va mantenir, malgrat algunes crisis, fins ben entrat el segle XX.
Però les regles del joc han canviat. En les darreres
dècades, Orient ha emergit com un competidor potent, no només en termes de
creixement econòmic, sinó també en la seva capacitat per planificar, optimitzar
recursos i executar estratègies a llarg termini. La Xina i el Japó, cadascun
amb models propis, han demostrat que és possible combinar eficiència,
desenvolupament i competitivitat global amb resultats tangibles i innegables.
Aquesta dinàmica no es limita només a aquests dos països.
Altres actors de la regió, com Corea del Sud amb la seva forta aposta
tecnològica, Vietnam, que s’està posicionant com un centre emergent de
producció industrial, i l’Índia, amb el seu enorme potencial demogràfic i
econòmic, són també exemples de com Orient es prepara per liderar el futur
immediat. Tot i les seves diferències internes, tots ells comparteixen un
enfocament cultural i estructural que posa l’eficiència i la planificació al
centre del seu desenvolupament.
En contrast, Occident, i especialment Europa, sembla haver
quedat atrapat en una dinàmica d’immediatesa política i burocràcia inflada, que
limita la seva capacitat d’adaptació i innovació. Les estructures
administratives han crescut desmesuradament, sovint duplicant funcions i
destinant un percentatge excessiu de la força laboral a serveis no productius.
Mentrestant, la influència dels lobbies i els cicles electorals condicionen les
decisions polítiques, convertint-les en respostes reactives més que no pas en
estratègies amb visió de futur.
Aquesta diferència fonamental entre Orient i Occident no és
només econòmica; és estructural i cultural. Mentre Orient es projecta cap al
futur amb un pla clar, Occident sembla arrossegar-se en el pes del passat,
aferrant-se a models que, malgrat haver estat exitosos en altres èpoques, ara
han perdut eficàcia en un món globalitzat i altament competitiu.
Però, què pot aprendre Occident d’Orient? És possible
integrar l’eficiència i la planificació d’Orient sense comprometre els valors
democràtics occidentals? Aquest treball explorarà aquestes qüestions, destacant
les lliçons clau que la Xina, el Japó i altres models orientals poden oferir, i
com aquestes poden servir de base per a la Govolution, una proposta que busca
transformar la governança pública amb la mirada posada en el futur.
Context històric: Occident com a model durant segles i el canvi de lideratge cap a Orient.
Des de l’inici de la Revolució Industrial, Occident va
dominar el panorama mundial com a model de progrés i desenvolupament. El motor
d’aquest lideratge va ser una combinació de factors clau: una economia
industrialitzada, avenços tecnològics, una cultura empresarial orientada a la
innovació i, molt especialment, la construcció d’estructures polítiques i
administratives que permetien gestionar aquests canvis amb eficàcia. La
democràcia, el lliure mercat i la recerca científica es van convertir en símbols
d’un sistema que semblava imbatible.
Durant segles, països com els Estats Units, el Regne Unit i
Alemanya van marcar el rumb, establint estàndards d’organització social i
política que la resta del món aspirava a imitar. Però aquest lideratge, que es
va mantenir sòlid fins a mitjan segle XX, va començar a erosionar-se amb
l’emergència de nous actors al panorama internacional. Mentre Occident es
concentrava en consolidar el seu model, altres regions, com Orient, iniciaven
processos de transformació que els permetrien competir a escala global.
El canvi va ser especialment evident a partir de la segona
meitat del segle XX. El Japó, devastat per la Segona Guerra Mundial, va
aconseguir reconstruir-se ràpidament gràcies a un model basat en la millora
contínua, el Kaizen, i la implementació d’un sistema industrial extremadament
eficient. Aquesta fórmula va posicionar el país com una de les economies més
fortes del món en pocs anys. Paral·lelament, la Xina, amb l’obertura econòmica
liderada per Deng Xiaoping a finals dels anys 70, va començar un camí de
reformes que l’ha convertit en l’actual potència industrial i tecnològica
global.
Aquesta transformació oriental no es limita als grans
actors. Països com Corea del Sud i Vietnam han adoptat estratègies similars,
consolidant-se com a centres de producció i innovació, mentre que l’Índia, amb
el seu creixement demogràfic i una economia tecnològica en expansió, es
projecta com una de les grans potències del futur. Així, mentre Orient
treballava per adaptar-se i avançar, Occident començava a enfrontar-se a les
conseqüències del seu propi èxit: estructures administratives inflades, una falta
de visió estratègica a llarg termini i una tendència a prioritzar la
immediatesa política per sobre de les necessitats de futur.
Aquest canvi de lideratge no és només econòmic. Orient ha
sabut combinar els seus models culturals amb una governança que optimitza els
recursos disponibles. En contrast, Occident sembla atrapat en un model que
depèn massa de l’expansió dels serveis públics i la burocràcia, amb una càrrega
administrativa que ofega la seva capacitat de respondre amb agilitat als reptes
globals.
Aquest context històric és essencial per entendre el
propòsit de la Govolution. Si Occident vol mantenir la seva influència i
competitivitat, ha d’aprendre d’aquests processos de transformació orientals,
adaptant els seus principis d’eficiència a un marc democràtic que respecti els
seus valors fundacionals. És un moment de transició, però també una oportunitat
de redefinir el que significa liderar en un món globalitzat.
Reflexió sobre què pot aprendre Occident d’Orient en termes d’eficiència i planificació.
i alguna lliçó clara es pot extreure de l’ascens d’Orient,
és la seva capacitat per combinar l’eficiència amb una planificació metòdica.
Occident, amb tot el seu bagatge històric i avenços acumulats, sembla haver
perdut la capacitat de pensar a llarg termini i d’organitzar els seus recursos
amb un propòsit clar. Aquesta manca de planificació estratègica, sovint
dominada per l’immediatisme, contrasta amb els models orientals, on cada
decisió sembla encaixar en una visió global a diverses dècades vista.
Un dels aspectes més evidents que Occident pot aprendre
d’Orient és la seva capacitat per prioritzar sectors estratègics i
mobilitzar-hi recursos de manera efectiva. A la Xina, els plans quinquennals
serveixen com a guies estructurades que orienten la política econòmica i social
cap a objectius concrets. Aquesta planificació no només estableix les bases per
al creixement a curt termini, sinó que també anticipa necessitats futures i
estableix mecanismes per abordar-les. És un model que ha permès a la Xina
posicionar-se com a líder mundial en àmbits com la tecnologia, les
infraestructures i l’energia renovable, desafiant el domini històric
d’Occident.
També hi ha lliçons importants en el camp de la gestió de
recursos humans i materials. Orient tendeix a destinar una proporció més gran
de la seva força laboral a tasques productives i innovadores, mentre que
Occident ha caigut en la trampa de l’expansió dels serveis públics i la
burocràcia. Això no només representa un cost econòmic elevat, sinó que també
limita la capacitat d’aquestes societats per respondre amb agilitat a nous
reptes. Revertir aquesta tendència requeriria que Occident analitzés amb detall
com Orient assigna la seva mà d’obra i com aconsegueix una major eficiència en
termes de productivitat.
Un altre punt clau és la capacitat d’execució ràpida que
Orient ha desenvolupat en projectes d’infraestructura i tecnologia. Mentre que
Occident sovint queda atrapat en debats interminables, procediments
administratius i interessos divergents, Orient ha demostrat que una acció
coordinada pot generar resultats tangibles en temps rècord. Aquest enfocament
no és incompatible amb els valors democràtics occidentals, però requeriria una
transformació cultural profunda per superar els obstacles estructurals i ideològics
que frenen moltes iniciatives.
A més, Occident hauria de replantejar-se la seva manera de
gestionar el talent i la innovació. Models com el Kaizen japonès, que promouen
la millora contínua, no només es poden aplicar a empreses privades, sinó també
a administracions públiques. Aquesta filosofia d’excel·lència operativa podria
ser una peça clau per redefinir el funcionament dels governs occidentals,
fomentant un canvi cultural que prioritzi la qualitat sobre la quantitat i la
resolució de problemes reals per sobre de la simple acumulació de càrrecs i
nivells burocràtics.
Finalment, Occident podria inspirar-se en la visió integrada
d’Orient, on les estratègies econòmiques i socials es conceben com a parts d’un
mateix projecte. Això contrasta amb l’enfocament fragmentat i sovint
descoordinat de moltes economies occidentals, on la falta de planificació
coherent genera ineficiències i duplicitats. Aquest canvi de paradigma no només
ajudaria a millorar l’eficiència, sinó que també reforçaria la capacitat de
resposta als reptes globals.
Aquestes lliçons són essencials per al projecte de la
Govolution, que busca transformar la governança occidental. No es tracta
d’imitar Orient, sinó d’adaptar els seus millors principis a un marc
democràtic, creant un model que combini la capacitat de planificació i execució
oriental amb els valors d’inclusió, transparència i justícia social que
defineixen Occident.
2. La Xina: l’eficiència d’una estratègia centralitzada
dècades, aquest país ha passat de ser una economia en desenvolupament a convertir-se en una superpotència mundial, capaç de rivalitzar amb Occident en àmbits clau com la tecnologia, la producció industrial i les infraestructures. Aquesta transformació no és fruit de l’atzar, sinó del resultat d’una estratègia deliberada basada en una planificació centralitzada que guia les polítiques econòmiques i socials amb una visió a llarg termini.
A diferència d’Occident, on les decisions sovint estan
condicionades per cicles electorals i interessos particulars, la Xina opera amb
una estructura política que li permet executar projectes massius amb
coordinació i velocitat. El govern xinès utilitza els plans quinquennals com a
eina central per definir objectius estratègics, assignar recursos i prioritzar
sectors clau. Aquest enfocament ha estat determinant per impulsar la seva
hegemonia en àrees com els vehicles elèctrics, l’energia renovable i les tecnologies
de la informació.
Més enllà dels sectors industrials, la Xina també destaca
per la seva capacitat d’executar projectes d’infraestructura que redefineixen
el panorama global. La Nova Ruta de la Seda, per exemple, és una mostra del seu
enfocament centralitzat i visionari: un projecte de connectivitat internacional
que reforça la seva influència econòmica i política a escala mundial, alhora
que genera noves oportunitats comercials. Aquesta estratègia no només beneficia
la Xina, sinó que la posiciona com un actor clau en la configuració del futur
global.
Però l’eficiència de la Xina no es limita a la planificació.
També és resultat d’una distribució de la força laboral molt diferent de la
d’Occident. Amb un percentatge alt de la seva població activa dedicat a sectors
productius, la Xina maximitza el valor generat per cada treballador, mentre que
redueix al mínim el pes del sector públic. Això contrasta clarament amb la
realitat occidental, on una part significativa de la força laboral es concentra
en serveis no productius, sovint gestionats per estructures burocràtiques
inflades.
En aquest context, la Xina ens mostra una lliçó essencial
per a la Govolution: la capacitat de dirigir els recursos cap a sectors que
generen valor real, combinada amb una visió estratègica a llarg termini, pot
transformar completament el potencial d’una economia. Si Occident vol competir
amb aquest model, haurà de trobar maneres de racionalitzar les seves
estructures i adoptar un enfocament més focalitzat i efectiu.
Planificació a llarg termini:
Un dels pilars fonamentals de l’èxit de la Xina és la seva
capacitat per planificar a llarg termini. Aquesta característica, que contrasta
fortament amb el model d’immediatesa que predomina a Occident, ha estat el
motor de moltes de les transformacions que han situat la Xina com a líder
mundial en sectors clau. Aquesta planificació es materialitza a través dels
famosos plans quinquennals, una eina de governança que estableix metes
concretes i prioritats nacionals a mitjà termini, però amb una clara perspectiva
de futur.
Cada pla quinquennal és el resultat d’un procés extens de
consulta i coordinació que involucra diversos nivells del govern xinès, experts
i acadèmics. Aquesta metodologia garanteix que les decisions no només
responguin a necessitats immediates, sinó que també s’alineïn amb els objectius
a llarg termini del país. Per exemple, el catorzè pla quinquennal, vigent fins
al 2025, posa un èmfasi especial en la tecnologia verda, la digitalització i la
millora de la cadena de valor, sectors que defineixen el futur de l’economia
global.
Aquest enfocament permet a la Xina canalitzar recursos cap a
sectors estratègics amb una claredat i decisió que sovint falta a Occident. Per
exemple, la priorització de la tecnologia fotovoltaica als anys 2000 ha
convertit la Xina en el major productor mundial de plaques solars, assegurant
no només una dominància industrial, sinó també una influència decisiva en les
futures polítiques energètiques globals. De manera similar, el suport
governamental als vehicles elèctrics ha permès a empreses com BYD i NIO competir
amb gegants occidentals, posicionant-se com a líders d’una indústria que serà
clau en la transició energètica. A més, la Xina ha començat a dominar també el
camp de l’emmagatzematge d’energia, un sector crucial per integrar les fonts
renovables i garantir la sostenibilitat energètica global. Les inversions
massives en bateries avançades, tant per a vehicles com per a xarxes
elèctriques, han fet que la Xina controli una part significativa de la cadena
de subministrament d’aquest sector, assegurant la seva rellevància en els
propers dècades.
Aquesta visió estratègica també es tradueix en la capacitat
de la Xina per anticipar canvis globals i adaptar-se a noves necessitats. Els
plans no són estàtics; són documents vius que s’ajusten en funció de les
circumstàncies. Aquesta flexibilitat controlada permet abordar crisis com la
pandèmia de la COVID-19 amb una resposta coordinada que integra solucions
econòmiques, sanitàries i logístiques sense perdre de vista els objectius a
llarg termini.
Dins del marc de la Glovolution, aquesta manera de planificar
té una implicació clara: Occident necessita reformular la seva relació amb el
temps. La planificació a llarg termini no ha de ser vista com una restricció,
sinó com una oportunitat per anticipar-se als canvis i actuar amb coherència. A
més, integrar aquesta mentalitat en un sistema democràtic requeriria mecanismes
innovadors, com consells estratègics independents o plans estatals que
traspassin els cicles electorals, garantint que les prioritats nacionals no
quedin atrapades en l’immediatisme polític.
En un món cada vegada més complex i interconnectat, la
capacitat de pensar més enllà del present no només és una virtut, sinó una
necessitat. Aprendre de la Xina en aquest aspecte podria ser una de les claus
per redefinir l’eficàcia de les estructures públiques occidentals i assegurar
la seva competitivitat en el futur.
Infraestructures: motor de connectivitat i influència:
Un dels punts on la Xina destaca amb una claredat
inqüestionable és en el desenvolupament d’infraestructures. A diferència
d’Occident, on grans projectes sovint s’encallen en processos administratius i
debats polítics interminables, la Xina ha demostrat una capacitat única per
planificar, finançar i executar projectes d’una magnitud extraordinària.
Aquesta força no només ha transformat el paisatge intern del país, sinó que
també ha posicionat la Xina com un actor central en la redefinició de la
connectivitat global.
Un exemple paradigmàtic d’aquesta estratègia és la Nova Ruta
de la Seda, oficialment coneguda com la Belt and Road Initiative (BRI). Aquest
projecte monumental, que abasta més de 140 països i representa inversions de
bilions de dòlars, es troba encara en una fase inicial de desenvolupament. Tot
i que ja ha començat a transformar la connectivitat entre regions amb
carreteres, vies fèrries, ports i aeroports, les seves conseqüències reals i el
seu impacte a llarg termini encara estan per veure’s. Els resultats concrets
només es podran avaluar en les properes dècades, ja que el BRI busca
reconfigurar no només les rutes comercials globals, sinó també els equilibris
geopolítics. Tot i això, el projecte ja ha demostrat ser una eina
geoestratègica poderosa per a la Xina, que utilitza aquesta xarxa
d’infraestructures per reforçar la seva influència econòmica i política, alhora
que crea noves oportunitats comercials per al seu creixement intern.
En el context domèstic, la Xina ha transformat el seu
territori amb projectes d’infraestructura que són, alhora, funcionals i
simbòlics. La xarxa de trens d’alta velocitat del país és la més extensa i
moderna del món, connectant ciutats i regions amb una velocitat i eficiència
sense precedents. Aquests projectes no només faciliten el moviment de persones
i mercaderies, sinó que també són una mostra del compromís del país amb la
innovació tecnològica i la millora contínua dels serveis públics.
La planificació centralitzada també ha permès al govern
xinès integrar les infraestructures amb altres sectors estratègics. Per
exemple, molts projectes d’infraestructura inclouen tecnologies avançades de
xarxes intel·ligents, generació d’energia verda i sistemes d’emmagatzematge
d’energia. Aquest enfocament transversal assegura que cada projecte no només
compleixi una funció immediata, sinó que també contribueixi a objectius més
amplis, com la sostenibilitat i la reducció de la dependència energètica externa.
Per a la Glovolution, l’exemple de la Xina en el
desenvolupament d’infraestructures ofereix diverses lliçons valuoses. En primer
lloc, demostra la importància de tenir una visió coherent i estratègica per a
grans projectes que transcendeixin el curt termini i s’alineïn amb les
necessitats futures. En segon lloc, posa en relleu la necessitat de superar els
obstacles administratius que sovint frenen projectes a Occident, apostant per
una coordinació més efectiva i la racionalització dels processos. Finalment, ressalta
la força d’integrar infraestructures amb sectors estratègics, assegurant que
cada inversió tingui un impacte multiplicador en l’economia i en la societat.
En un món cada vegada més interconnectat, la capacitat de
construir infraestructures que no només responguin a les necessitats locals,
sinó que també enforteixin la connectivitat global, serà un factor determinant
per mantenir la competitivitat. Si Occident vol recuperar terreny, haurà de
reconsiderar el seu enfocament, no només en termes de velocitat i escala, sinó
també pel que fa a l’impacte a llarg termini d’aquests projectes.
Distribució de la força laboral:
Un dels factors clau que distingeixen la Xina d’Occident és
la seva capacitat per gestionar de manera estratègica la seva força laboral.
Amb més de 700 milions de treballadors actius, el país ha sabut aprofitar
aquesta immensa capacitat humana per impulsar sectors productius i d’alt valor
afegit. Aquesta distribució contrasta fortament amb la realitat d’Occident, on
una proporció significativa de la força laboral està absorbida per serveis
públics o sectors amb poca contribució directa a la creació de riquesa.
La Xina ha aplicat una estratègia deliberada per destinar la
seva força laboral cap a indústries claus com la manufactura, la tecnologia i
l’energia renovable, sectors que són motors de creixement econòmic. Aquesta
orientació cap a l’activitat productiva no només ha assegurat una
competitivitat global, sinó que també ha generat un efecte multiplicador en
altres àmbits de l’economia, com el comerç i les infraestructures.
Una de les diferències més destacables amb Occident és la
proporció relativament baixa de treballadors destinats al sector públic. Mentre
que a Europa i als Estats Units una part substancial de la força laboral està
ocupada en càrrecs administratius, la Xina ha mantingut el seu sector públic
racionalitzat, amb un enfocament més pràctic i funcional. Això no només redueix
el cost de mantenir l’aparell de govern, sinó que també allibera recursos
humans per ser utilitzats en sectors generadors de valor.
A més, la Xina ha integrat una política activa de
capacitació i mobilitat laboral per assegurar que la seva força de treball
pugui adaptar-se a les necessitats canviants del mercat. A través de programes
massius de formació tècnica i professional, el govern xinès garanteix que els
treballadors tinguin les habilitats necessàries per contribuir als sectors més
dinàmics i innovadors de l’economia. Aquesta política contrasta amb
l’enfocament menys estructurat d’Occident, on la formació sovint està desconnectada
de les necessitats reals del mercat laboral.
La distribució de la força laboral també reflecteix una
mentalitat diferent pel que fa a l’eficiència. A la Xina, cada treballador es
veu com una peça clau en un engranatge més gran, dissenyat per maximitzar la
productivitat nacional. Aquesta perspectiva col·lectiva permet una coordinació
més gran entre el govern, les empreses i les institucions educatives, creant un
ecosistema que fomenta la innovació i el creixement.
Per a Occident, i especialment per a Europa, aquesta
distribució de la força laboral ofereix una lliçó essencial: la necessitat de
revisar com s’assignen els recursos humans dins de l’economia. En el marc de la
Govolution, una reestructuració que redueixi l’expansió del sector públic i
promogui una major inversió en sectors productius no només augmentaria la
competitivitat global, sinó que també revitalitzaria la capacitat d’innovació i
creixement d’Occident.
3. Japó: Kaizen i la millora contínua
escala, el Japó representa un model diferent però igualment poderós d’eficiència i innovació. Amb una economia madura i altament tecnificada, el Japó ha aconseguit mantenir-se entre les principals potències del món gràcies a una filosofia que impregna tots els aspectes de la seva societat: el Kaizen, o millora contínua. Aquest concepte, que transcendeix els límits del sector privat, defineix una manera de pensar i actuar orientada a l’optimització constant de processos, serveis i productes.
El Kaizen no es limita a ser una pràctica industrial. És una
filosofia nacional que reflecteix la cultura de detall, disciplina i
col·laboració que caracteritza el Japó. Des dels seus processos productius fins
als serveis públics, el país aplica aquest principi per garantir l’eficàcia
operativa i la qualitat en cada aspecte de la vida quotidiana. Això no només ha
permès al Japó competir en sectors com l’automòbil, l’electrònica i la
robòtica, sinó que també l’ha convertit en un referent mundial en atenció al
client i administració pública.
El cas del Japó és especialment interessant per a Occident,
ja que demostra que la millora contínua i l’eficiència no estan renyides amb
una economia avançada ni amb valors democràtics. En aquest sentit, el Japó
ofereix lliçons clares sobre com les societats poden racionalitzar recursos i
alhora mantenir un enfocament humà i inclusiu. La seva experiència destaca per
la capacitat de fer més amb menys, un principi fonamental per a la
sostenibilitat a llarg termini.
En el context de la Glovolution, el model japonès és un
recordatori que el canvi estructural no sempre ha de ser revolucionari o
disruptiu. Sovint, les millores incrementals i consistents poden tenir un
impacte igual o més profund que les reformes radicals. Per això, estudiar el
Japó no només ens ajuda a entendre com optimitzar processos, sinó també com
integrar aquests canvis de manera que siguin sostenibles i acceptables per a la
societat.
Transport públic i serveis públics eficients:
El Japó és un exemple excepcional de com l’eficiència i
l’atenció al detall poden elevar els serveis públics a nivells d’excel·lència.
Una de les seves joies més emblemàtiques és el sistema de transport públic,
especialment els trens bala, coneguts com a Shinkansen. Aquests trens no només
són un símbol de la innovació tecnològica japonesa, sinó també una prova de la
seva capacitat per prioritzar la qualitat, la seguretat i la puntualitat. Amb
una xarxa que connecta ciutats i regions a velocitats impressionants, el
Shinkansen no ha registrat cap accident fatal des del seu llançament el 1964,
un fet que exemplifica el compromís del Japó amb la millora contínua.
Aquest èxit no és casual. Els trens bala són una
manifestació directa de la filosofia Kaizen, on cada aspecte de l’operació es
revisa i perfecciona constantment. Des del manteniment rigorós fins a la
formació del personal, cada detall es tracta amb la màxima atenció. A més, la
integració del transport públic amb altres formes de mobilitat, com autobusos i
trens locals, garanteix una experiència fluida per als usuaris, reduint temps i
costos per a la societat en general.
Però l’eficiència del Japó no es limita al transport. Els
serveis públics en general també reflecteixen aquesta mentalitat de millora
contínua. Un exemple notable és el sistema de tràmits administratius, que s’ha
digitalitzat i racionalitzat per reduir temps d’espera i eliminar burocràcies
innecessàries. A través de portals en línia i serveis automatitzats, els
ciutadans poden completar tràmits que, en altres països, requeririen hores o
dies en qüestió de minuts. Això no només estalvia recursos, sinó que també
reforça la confiança del ciutadà en les institucions públiques.
Un altre punt destacat és l’enfocament en l’atenció al
ciutadà, que es basa en principis de respecte, empatia i eficiència. Els
empleats públics japonesos són coneguts per la seva actitud servicial i la seva
capacitat per resoldre problemes de manera proactiva. Aquesta orientació al
servei no és només cultural, sinó també estructural: les institucions estan
dissenyades per posar les necessitats del ciutadà al centre, un principi que
sovint falta en molts països occidentals, on les estructures burocràtiques tendeixen
a ser opaques i complexes.
Per a la Glovolution, el model japonès ofereix una lliçó
fonamental: l’eficiència no només es mesura en termes de costos i
productivitat, sinó també en com els serveis públics milloren la qualitat de
vida de la ciutadania. En un moment en què Occident s’enfronta a una crisi de
confiança en les seves institucions públiques, adoptar principis com el Kaizen
en el transport i els serveis podria ser una manera efectiva de reconnectar amb
la població i demostrar que una administració racionalitzada no està renyida
amb l’excel·lència.
Kaizen al sector públic
El Kaizen, generalment associat al sector privat i la
manufactura, també s’ha convertit en un pilar central en la manera com el Japó
gestiona el seu sector públic. Aquesta filosofia de millora contínua, basada en
petits ajustos constants que sumen canvis significatius a llarg termini, s’ha
adaptat amb èxit a les institucions públiques japoneses, demostrant que
l’eficiència no és exclusiva de les empreses.
En el sector públic, el Kaizen es manifesta en processos com
la digitalització i simplificació dels serveis administratius. Les oficines
governamentals japoneses són conegudes per la seva capacitat de reduir al mínim
el temps i l’esforç necessaris per completar tràmits. Per exemple, gràcies a
l’automatització i la integració tecnològica, els ciutadans poden accedir a
documents oficials o completar declaracions fiscals sense necessitat de
desplaçar-se físicament a les oficines. Aquest enfocament elimina barreres
tradicionals de la burocràcia, com les llargues esperes i els processos
innecessàriament complicats.
Un altre aspecte destacable és la seva aposta per
avaluacions regulars de rendiment i ajustos basats en dades objectives. Els
organismes públics japonesos implementen sistemes d’avaluació que permeten
identificar ineficiències i proposar solucions concretes. Aquesta pràctica no
només millora la transparència, sinó que també crea un marc de responsabilitat
que garanteix que els recursos públics s’utilitzin de manera òptima.
El Kaizen també té un impacte cultural en el sector públic
japonès. La mentalitat de millora contínua fomenta una cultura d’innovació i
col·laboració entre els treballadors públics, que se senten motivats a
contribuir amb idees per optimitzar els processos i millorar l’atenció als
ciutadans. Aquesta actitud contrasta amb la imatge rígida i sovint
desconnectada dels funcionaris públics en molts països occidentals, on la
innovació tendeix a ser percebuda com una amenaça més que no pas una
oportunitat.
A més, el Japó aplica el Kaizen en àrees com la gestió del
pressupost públic, on cada projecte es revisa amb un enfocament analític que
cerca maximitzar l’impacte de cada iena invertida. Aquesta pràctica assegura
que els diners públics no es malgastin en projectes redundants o ineficients,
un problema recurrent en moltes administracions occidentals. Aquesta
racionalització pressupostària és especialment rellevant en un context global
on els governs s’enfronten a recursos limitats i demandes creixents.
Per a la Glovolution, l’adopció d’un model similar al Kaizen
al sector públic d’Occident podria significar una revolució silenciosa però
profunda. A diferència de reformes abruptes que sovint generen resistència, el
Kaizen permetria una transformació progressiva i sostenible, on els petits
èxits acumulats es traduirien en grans canvis estructurals al llarg del temps.
A més, aquesta filosofia podria ajudar a canviar la percepció pública de les
administracions, demostrant que són capaces d’evolucionar i adaptar-se a les
necessitats reals de la societat.
En definitiva, el Kaizen al sector públic japonès no només
és una eina per optimitzar processos, sinó també una mostra de com la millora
contínua pot ser una força transformadora que enforteixi la confiança ciutadana
i asseguri l’eficiència a llarg termini.
4. Occident: atrapats en la burocràcia i la immediatesa
transformació, Occident sembla encallat en un model de governança que ja no respon a les necessitats actuals. L’herència d’un sistema que va ser capdavanter durant segles ha deixat, paradoxalment, estructures inflades i rígides que dificulten l’agilitat i l’eficàcia que exigeix el present. En aquest context, la burocràcia i la immediatesa han esdevingut dos dels grans esculls que frenen el progrés d’Occident.
Una de les característiques més problemàtiques d’Occident és
la tendència a inflar les estructures administratives, generant una
superposició de funcions i nivells de govern que sovint es contradiuen entre
si. Aquesta complexitat no només és un llast econòmic, sinó que també redueix
la capacitat de resposta davant de crisis o canvis estructurals. La
proliferació de nivells governamentals –locals, regionals, nacionals i
supranacionals, especialment en el cas de la Unió Europea– exemplifica una
manca de racionalitat en l’organització de recursos humans i financers.
Al mateix temps, la immediatesa domina gran part de la presa
de decisions a Occident, especialment en els països democràtics on els cicles
electorals curts condicionen les polítiques públiques. Aquest enfocament
reactiu i a curt termini impedeix que es desenvolupin estratègies integradores
i sostenibles que puguin afrontar desafiaments globals com el canvi climàtic,
la transformació tecnològica o la redistribució econòmica. Això contrasta amb
la planificació a llarg termini que caracteritza els models orientals, on
l’estabilitat política i la visió estratègica són claus per assegurar el
creixement continu.
Aquestes dues problemàtiques –la burocràcia desmesurada i la
immediatesa– no només són símptomes d’un model caduc, sinó també obstacles
reals per a la competitivitat i la innovació d’Occident. En aquest punt,
l’article explora com aquestes dinàmiques estan erosionant la capacitat
d’Occident per liderar el desenvolupament global i quines són les conseqüències
d’aquestes mancances tant a nivell econòmic com social. També es plantegen
preguntes fonamentals: és possible racionalitzar les estructures de govern sense
comprometre els valors democràtics? Pot Occident superar l’immediatisme i
adoptar una visió a llarg termini sense perdre de vista les necessitats del
present?
Aquests reptes són al cor de la Glovolution, que no busca
simplement ajustar el model occidental, sinó transformar-lo radicalment per
garantir que pugui competir i prosperar en un món que ja no té paciència per a
la ineficiència. Aquest punt introdueix la reflexió sobre el que Occident ha de
desaprendre i aprendre per sortir de la paràlisi burocràtica i l’angoixa de la
immediatesa.
Inflament burocràtic:
L’inflament burocràtic és un dels problemes estructurals més
greus que afecten Occident. Amb el pas del temps, els governs han creat una
xarxa d’institucions i càrrecs que, més que resoldre problemes, sovint acaben
generant redundàncies i conflictes interns. Aquesta expansió desmesurada, que
afecta tant les administracions públiques locals com les supranacionals, no
només incrementa els costos, sinó que també ralentitza la presa de decisions i
disminueix la capacitat d’adaptació als reptes globals.
Un exemple paradigmàtic d’aquest fenomen és la proliferació
de nivells de govern, especialment en sistemes federals i supranacionals. A
Europa, per exemple, és comú que un sol territori estigui governat per
ajuntaments, consells comarcals, governs regionals o autonòmics,
administracions estatals i, finalment, la Unió Europea. Cadascun d’aquests
nivells compta amb la seva pròpia estructura burocràtica, sovint duplicant
funcions i competències. Aquesta superposició no només confon els ciutadans,
sinó que també resulta en una distribució ineficient de recursos humans i
financers.
A més, molts governs occidentals han utilitzat la creació de
llocs de treball al sector públic com una estratègia política per combatre
l’atur o consolidar bases electorals. Això ha donat lloc a un augment
desproporcionat del nombre de funcionaris i càrrecs de confiança, sovint sense
una avaluació rigorosa de la seva necessitat o del seu impacte en la
productivitat global. Aquesta expansió descontrolada no només incrementa la
càrrega fiscal sobre els sectors productius, sinó que també perpetua una estructura
administrativa que esdevé cada vegada més difícil de reformar.
El cost d’aquest inflament burocràtic és aclaparador. Les
administracions inflades consumeixen una part significativa dels pressupostos
públics, deixant menys espai per a la inversió en sectors clau com l’educació,
la sanitat o la recerca i desenvolupament. Aquesta realitat posa en evidència
una paradoxa: mentre els governs occidentals s’enfronten a creixents dèficits
fiscals, continuen alimentant una burocràcia que drena recursos en lloc de
generar valor.
Un altre problema associat a aquest inflament és la rigidesa
administrativa. A diferència dels models més flexibles que prioritzen
resultats, les estructures burocràtiques occidentals sovint estan dissenyades
per mantenir el statu quo. Això dificulta enormement la implementació de
reformes estructurals, ja que qualsevol canvi implica desafiar una jerarquia
consolidada i interessos corporatius fortament arrelats. Aquesta rigidesa
contrasta amb la capacitat d’Orient per ajustar i racionalitzar les seves estructures
segons les necessitats del moment.
Una de les conseqüències més visibles de l’inflament
burocràtic és el desequilibri en la distribució de la força laboral. A
Occident, una proporció significativa de la població activa està ocupada en
serveis públics no productius, un percentatge molt superior al d’Orient. Aquest
fenomen implica que una part substancial del capital humà, que podria
contribuir directament a la creació de riquesa en sectors productius, queda
absorbit per una estructura administrativa que sovint aporta poc valor afegit.
En canvi, a països com la Xina, el focus se centra en mobilitzar la força
laboral cap a sectors com la tecnologia, la manufactura o l’energia renovable,
generant un impacte directe i positiu en la competitivitat econòmica. Aquesta
diferència fonamental posa de manifest com la ineficiència en l’ús dels
recursos humans no només afecta les finances públiques d’Occident, sinó que
també limita la seva capacitat d’innovació i creixement.
Dins del marc de la Glovolution, abordar l’inflament
burocràtic d’Occident és una prioritat. Això no implica necessàriament eliminar
llocs de treball o reduir serveis, sinó més aviat repensar com es dissenyen i
gestionen les administracions públiques. Un enfocament basat en l’eficiència i
la racionalització dels recursos podria alliberar milions per a projectes
estratègics, alhora que es manté el compromís amb la qualitat dels serveis als
ciutadans.
En definitiva, l’inflament burocràtic no només és un
problema econòmic, sinó també una barrera estructural per a la innovació i la
competitivitat d’Occident. Només amb una reforma profunda i valenta es podrà
revertir aquesta tendència i crear un model de governança capaç de respondre
als desafiaments del segle XXI.
Lobbies i influència privada:
Un altre dels grans obstacles per a una governança eficient
a Occident és el paper desproporcionat que exerceixen els lobbies i grups
d’interès privat en la configuració de les polítiques públiques. Aquests
actors, sovint amb enormes recursos financers i accés directe als centres de
poder, han convertit el sistema democràtic occidental en un espai on les
decisions polítiques són influenciades, i en molts casos dictades, per
interessos particulars més que no pas per les necessitats reals de la
ciutadania.
Els lobbies corporatius, presents especialment en sectors
com l’armament, l’energia, les farmacèutiques i el financer, han desenvolupat
una capacitat gairebé institucionalitzada per bloquejar reformes que podrien
comprometre els seus beneficis a curt termini. Això té un impacte directe en
l’eficàcia del sistema, ja que les polítiques que haurien d’estar orientades a
optimitzar els recursos públics i preparar les economies per als desafiaments
globals sovint acaben limitades o redirigides per satisfer aquests interessos
privats. Per exemple, en el sector de l’energia, les companyies tradicionals de
combustibles fòssils han retardat, i fins i tot obstaculitzat, la transició cap
a les energies renovables a través de la seva influència legislativa i
reguladora.
Aquesta dinàmica també afecta la planificació estratègica a
llarg termini, que és essencial per al progrés sostenible. Mentre que a Orient,
especialment a la Xina, la majoria de les decisions són preses des d’una
perspectiva centralitzada i alineada amb els objectius de desenvolupament
nacional, a Occident els lobbies sovint imposen una lògica de maximització del
benefici a curt termini. Això provoca que moltes iniciatives amb potencial
transformador es vegin diluïdes o posposades, agreujant la incapacitat d’Occident
per competir a escala global.
La influència dels lobbies també es manifesta en la creació
de lleis i regulacions que beneficien uns pocs en detriment de la majoria. Un
exemple notable és el sector financer, on les normatives sovint estan
dissenyades per protegir grans corporacions i institucions bancàries, fins i
tot després de crisis econòmiques que van posar de manifest les seves falles
sistèmiques. Aquesta protecció excessiva d’interessos privats no només perpetua
desigualtats econòmiques, sinó que també reforça la desconfiança ciutadana cap
a les institucions públiques.
A més, el sistema de finançament polític a molts països
occidentals, especialment als Estats Units, crea una relació encara més estreta
entre els polítics i els lobbies. Els partits i candidats depenen sovint de
donacions privades per finançar les seves campanyes, cosa que condiciona les
seves decisions un cop arriben al poder. Aquesta realitat posa en qüestió la
capacitat dels governs per actuar de manera autònoma i en benefici del conjunt
de la societat.
La influència dels fons d’inversió globals també mereix una
atenció especial en aquest context. Aquests fons, amb actius que sovint superen
el PIB de molts països, no només tenen la capacitat de dirigir les economies
globals, sinó que també influeixen directament en les polítiques públiques
mitjançant les seves inversions en sectors clau com l’energia, la sanitat o les
infraestructures. Aquesta concentració de poder econòmic, exercida des d’una
perspectiva eminentment financera, sovint contradiu els interessos a llarg
termini de les societats en què operen. Per aprofundir en el paper que juguen
els fons d’inversió en aquesta dinàmica, recomanem consultar l’article
"Els fons d’inversió: els autèntics titelles invisibles", publicat a
la Fonsfera, que ofereix una anàlisi exhaustiva sobre com aquests actors
impacten les economies i les polítiques públiques. Pots llegir-lo en aquest
enllaç.
Per a la Govolution, abordar la influència desmesurada dels
lobbies és un pas fonamental per restablir l’equilibri entre el poder públic i
privat. Això no significa eliminar completament la col·laboració entre governs
i empreses, que pot ser beneficiosa en molts casos, sinó garantir que aquesta
relació es basi en la transparència i l’interès col·lectiu. Regular la
presència dels lobbies, establir mecanismes de supervisió i fomentar una
cultura política independent són algunes de les estratègies que podrien revertir
aquesta tendència.
En última instància, la qüestió dels lobbies no és només una
lluita contra la corrupció o l’abús de poder, sinó una oportunitat per
reconduir els sistemes occidentals cap a models més eficients i responsables,
on les polítiques públiques reflecteixin les prioritats de la ciutadania i no
els desitjos d’unes elits econòmiques.
Conseqüències globals
Les conseqüències de l’inflament burocràtic i la dominació
de la immediatesa en les estructures occidentals no es limiten a un impacte
intern. Aquestes problemàtiques han desencadenat efectes significatius a escala
global, alterant els equilibris de poder, debilitant la competitivitat
d’Occident i posant en perill la seva capacitat per liderar els grans reptes
del futur.
Un dels impactes més evidents és la pèrdua de competitivitat
econòmica. Mentre que les economies orientals, especialment la Xina i l’Índia,
han aconseguit posicionar-se com a motors de creixement global gràcies a models
més eficients i amb un enfocament a llarg termini, Occident ha vist com moltes
de les seves indústries tradicionals s’estancaven o eren desplaçades per rivals
més àgils i dinàmics. Sectors com l’automòbil, l’electrònica o l’energia
renovable exemplifiquen aquesta tendència: la supremacia tecnològica que
Occident ostentava durant el segle XX s’ha anat erosionant a favor d’Orient, on
la planificació estratègica i l’optimització de recursos han generat avantatges
competitius difícils d’igualar.
Un altre efecte global és la dependència creixent d’Occident
de les economies orientals. Aquesta realitat es manifesta en àmbits com la
producció de components tecnològics, l’energia renovable i, més recentment,
l’emmagatzematge d’energia. El domini d’Orient en aquestes àrees no només
representa una pèrdua d’autosuficiència per a Occident, sinó que també posa en
qüestió la seva capacitat per mantenir un paper actiu i influent en les
negociacions globals sobre temes clau com el canvi climàtic o la transició energètica.
Una dinàmica recent que il·lustra la transformació de
l’economia global és el canvi de sentit en la deslocalització industrial. Si
durant les dècades dels anys noranta i dos mil, moltes empreses occidentals van
establir fàbriques a Àsia, especialment a la Xina, per aprofitar els baixos
costos laborals i la flexibilitat reguladora, ara és cada vegada més comú veure
empreses orientals, especialment xineses, instal·lant-se a països occidentals.
Aquest moviment respon a l’estratègia dels governs occidentals de crear
barreres proteccionistes que busquen fomentar la producció local, com tarifes
aranzelàries elevades o requisits d’origen per accedir als seus mercats.
Aquest canvi de direcció en la deslocalització té
implicacions profundes. Les empreses xineses, lluny de quedar-se fora d’aquests
mercats, han adoptat una estratègia proactiva, establint fàbriques a Europa,
Amèrica i altres regions occidentals per produir els seus productes localment i
així beneficiar-se de les avantatges fiscals i comercials que ofereixen
aquestes polítiques proteccionistes. Aquest fenomen no només qüestiona
l’eficàcia de les polítiques occidentals a llarg termini, sinó que també posa de
manifest la capacitat d’adaptació i resiliència del model econòmic oriental,
que no dubta a aprofitar les mateixes regles imposades pels governs occidentals
en benefici propi.
Un exemple destacable és el sector dels vehicles elèctrics,
on marques xineses com BYD o NIO han començat a construir fàbriques i centres
de distribució a Europa i els Estats Units. Aquesta estratègia no només els
permet accedir més fàcilment a aquests mercats, sinó també reduir costos
logístics i posicionar-se com a actors locals, tot minimitzant l’impacte de
polítiques proteccionistes. Això contrasta amb les dècades passades, quan les
empreses occidentals dominaven el mercat global gràcies a la seva presència a
Àsia.
Aquest fenomen, vist en el marc de la Glovolution, subratlla
la necessitat urgent per part d’Occident de redefinir el seu model econòmic i
industrial. Si no s’aborden els problemes estructurals que limiten la seva
competitivitat, aquestes polítiques proteccionistes podrien acabar sent un
pedaç temporal que no només no resol el problema, sinó que reforça el domini
d’Orient sobre sectors estratègics. La lliçó és clara: no es tracta només de
protegir el que ja existeix, sinó de construir un sistema capaç d’innovar i
competir en un mercat global que evoluciona constantment.
Aquesta dinàmica també té implicacions geopolítiques
significatives. A mesura que les economies orientals guanyen força, també
augmenta el seu pes en les institucions internacionals i les aliances
regionals, desplaçant Occident com a centre de gravetat global. El projecte de
la Nova Ruta de la Seda, per exemple, no només és una iniciativa econòmica,
sinó també una declaració d’intencions sobre com Orient pretén configurar el
futur de la connectivitat global, establint una xarxa d’influència que abasta
Àsia, Europa, Àfrica i més enllà.
Un altre efecte menys visible, però igualment crític, és la
crisi de confiança ciutadana en les institucions d’Occident. La percepció
generalitzada que les administracions públiques són ineficients i
desconnectades de les necessitats reals de la societat debilita la cohesió
social i fomenta l’ascens de moviments populistes que qüestionen el sistema
democràtic. Aquesta desconnexió no només impedeix l’aplicació de reformes
estructurals necessàries, sinó que també posa en risc la mateixa estabilitat
política d’Occident.
Finalment, les conseqüències globals de l’actual model
occidental es reflecteixen en la seva incapacitat per liderar l’agenda
internacional en moments crítics. Mentre que Orient ha demostrat una capacitat
notable per coordinar accions regionals i globals –com s’ha vist durant la
pandèmia de la COVID-19–, Occident sovint queda atrapat en discussions internes
que frenen la seva resposta davant de desafiaments col·lectius. Aquesta manca
de lideratge posa en perill la seva rellevància com a bloc polític i econòmic
unitari.
Per a la Glovolution, abordar aquestes conseqüències globals
no és només una qüestió de corregir errors interns, sinó també de reposicionar
Occident en un món cada vegada més interconnectat i competitiu. Això requerirà
no només reformes estructurals profundes, sinó també una revaluació de les
seves prioritats i un compromís amb una visió a llarg termini que sigui capaç
de competir amb els models d’èxit d’Orient. La qüestió no és si Occident pot
adaptar-se, sinó si pot fer-ho prou ràpid com per evitar quedar irreversiblement
enrere.
5. Lliçons per a la Glovolution
eficiència i adaptabilitat, Occident s’enfronta al desafiament de redefinir les seves estructures i prioritats per no perdre la seva rellevància en un món cada cop més competitiu. La Glovolution emergeix com una oportunitat clau per abordar aquestes mancances, inspirant-se en les lliçons que es poden extreure dels models orientals, però sense perdre de vista els valors i les particularitats pròpies de les societats occidentals.
Aquest punt busca identificar i integrar aquelles pràctiques
que han convertit Orient en un referent d’eficiència, com ara la
racionalització de recursos humans, la planificació a llarg termini i la
cultura de millora contínua. Però, més enllà de la mera adaptació, la
Glovolution planteja la necessitat d’una transformació profunda i estructural,
que vagi més enllà de les solucions temporals i abordi els problemes de fons
que limiten el potencial d’Occident.
Una de les lliçons més evidents és la importància de la
flexibilitat estructural. A diferència de les jerarquies rígides i
desconnectades que sovint defineixen les administracions occidentals, els
models orientals mostren com la coordinació centralitzada pot conviure amb una
capacitat notable per ajustar-se a les circumstàncies canviants. Aquesta
adaptabilitat no és un luxe, sinó una necessitat en un món que evoluciona a una
velocitat sense precedents.
Les lliçons per a la Glovolution no només són una qüestió
tècnica o administrativa; també impliquen un canvi cultural profund. Això
inclou redefinir què significa l’eficiència en el context del servei públic,
com prioritzar les necessitats de la societat en general per sobre dels
interessos individuals o corporatius i com adoptar una mentalitat a llarg
termini que sigui compatible amb els principis democràtics. Aquest procés no
serà senzill, però és essencial per assegurar que Occident pugui recuperar el
lideratge en innovació i sostenibilitat.
Aquest apartat introdueix la idea que les lliçons d’Orient
no són fórmules màgiques que es puguin aplicar directament, sinó eines que cal
adaptar amb intel·ligència i estratègia per transformar les estructures
d’Occident sense renunciar als seus valors fonamentals.
Reduir l’expansió del sector públic
Una de les lliçons més urgents que Occident pot extreure del
model oriental és la necessitat de reduir l’expansió desmesurada del sector
públic, que s’ha convertit en un llast per a les economies modernes. Aquesta
expansió no només representa una càrrega financera creixent, sinó que també
afecta directament l’eficàcia del sistema administratiu, sovint creant més
burocràcia en lloc de solucions reals. En el marc de la Glovolution, abordar
aquest problema no implica desmantellar els serveis públics, sinó racionalitzar-los
per garantir-ne l’eficiència i l’impacte positiu sobre la societat.
El primer pas és eliminar nivells redundants de govern. En
moltes regions occidentals, especialment a Europa, s’ha desenvolupat un sistema
administratiu multinivell que inclou municipis, comarques, regions, estats i
institucions supranacionals. Aquesta superposició no només duplica funcions,
sinó que també genera conflictes competencials que allarguen els processos
administratius i confonen els ciutadans. Un exemple evident és la Unió Europea,
on les institucions comunitàries sovint actuen amb una rigidesa i una lentitud
que dificulten la presa de decisions eficients. La Glovolution proposa una
revisió d’aquests nivells per simplificar-los i concentrar els recursos en
aquells que realment aporten valor.
Un altre aspecte fonamental és repensar el paper dels
funcionaris públics i càrrecs de confiança. Molts governs occidentals han
adoptat pràctiques que perpetuen l’expansió del sector públic, com la creació
de nous llocs sense una justificació clara o l’acumulació de càrrecs de
confiança polítics que sovint no responen a criteris tècnics o d’eficiència.
Això no només incrementa els costos, sinó que també fomenta una cultura de
clientelisme que distorsiona les prioritats administratives. La reforma d’aquests
mecanismes és imprescindible per assegurar que el sector públic es concentri en
el seu objectiu principal: servir la ciutadania.
A més, és vital establir mecanismes d’avaluació contínua del
rendiment en les administracions públiques. A diferència dels sistemes actuals,
on moltes posicions són permanents i manquen d’un seguiment rigorós, Orient ha
demostrat que un enfocament basat en resultats pot millorar l’eficiència sense
sacrificar la qualitat dels serveis. Incorporar aquest tipus de cultura a les
estructures occidentals no només optimitzaria els recursos disponibles, sinó
que també restauraria la confiança ciutadana en les institucions.
Una transformació essencial en el sector públic occidental
és adoptar un enfocament basat en el retorn social i l’impacte generat per les
seves activitats. A diferència del sector privat, que sovint és avaluat en
termes de rendibilitat financera, el sector públic ha de demostrar el seu valor
a través dels beneficis tangibles i intangibles que aporta a la societat. Això
significa que cada departament, servei o projecte públic hauria de ser avaluat
segons el retorn que genera tant per a la societat en general com,
especialment, per a la població activa dedicada a l’economia productiva.
Aquest enfocament permetria alinear millor els recursos
públics amb les necessitats reals de la ciutadania, evitant la perpetuació
d’estructures ineficients que consumeixen més recursos dels que aporten en
valor. Per exemple, un sistema de sanitat pública o educació ben dimensionat i
eficient pot tenir un impacte positiu directe en la productivitat i el benestar
de la població activa, mentre que un excés de càrrecs administratius sense una
funció clara representa una càrrega econòmica que frena el potencial productiu
d’un país.
Aquesta idea no implica només reduir costos, sinó canviar la
mentalitat del sector públic perquè esdevingui un catalitzador per al progrés
col·lectiu, generant un valor net positiu per a la societat. A través de
mètriques clares, transparents i periòdiques, es podria mesurar l’impacte de
cada unitat administrativa, incentivant les millores contínues i identificant
les àrees que necessiten reformes o reestructuracions. Aquesta aproximació,
basada en resultats concrets i mesurables, no només incrementaria l’eficiència,
sinó que també restauraria la confiança dels ciutadans en les institucions.
Dins del marc de la Glovolution, aquest canvi de perspectiva
és fonamental per superar la desconnexió existent entre el sector públic i la
societat productiva. En un moment en què Occident afronta reptes globals sense
precedents, les administracions públiques han de deixar de ser percebudes com
un llast i convertir-se en un soci actiu del desenvolupament i la innovació,
capaç de col·laborar amb el sector privat i amb la ciutadania per assolir
objectius comuns.
Un altre aspecte crític que cal considerar és el cost
d’oportunitat associat amb l’expansió excessiva del sector públic. Cada recurs
–ja sigui humà o financer– que es destina a càrrecs administratius innecessaris
o a serveis públics redundants, no només representa una despesa directa per al
pressupost de l’Estat, sinó també una pèrdua potencial de riquesa que aquests
recursos podrien generar si estiguessin dedicats a activitats productives.
Aquesta realitat no és trivial: els treballadors qualificats que podrien estar
impulsant sectors com la tecnologia, l’energia renovable o la indústria es
troben sovint absorbits per estructures públiques que, en molts casos, aporten
poc valor real a l’economia.
Per exemple, en economies on una gran part de la població
activa està ocupada en el sector públic, l’oportunitat de crear noves empreses,
impulsar innovacions tecnològiques o ampliar sectors industrials es veu
limitada. Això no només afecta el creixement econòmic, sinó també la capacitat
de competir globalment amb països que han optimitzat la distribució de la seva
força laboral. Aquest desequilibri estructural no és sostenible a llarg termini
i contribueix a la pèrdua de competitivitat que Occident ja està experimentant
en diversos sectors clau.
Incorporar el concepte de cost d’oportunitat en el disseny i
la gestió de les polítiques públiques podria ajudar a redefinir les prioritats.
En lloc de mantenir estructures administratives inflades, els governs
occidentals haurien de centrar-se en canalitzar recursos cap a iniciatives que
generin valor tangible per a la societat, com ara la formació de talent per a
sectors estratègics, la promoció de la recerca i el desenvolupament, o el
suport a empreses emergents. Aquesta transformació permetria no només optimitzar
els recursos disponibles, sinó també maximitzar l’impacte positiu que tenen en
l’economia i la societat en general.
Dins del marc de la Glovolution, entendre i actuar sobre
aquest cost d’oportunitat no és només una qüestió econòmica, sinó una decisió
estratègica fonamental. Cada recurs malgastat en una administració ineficient
és un recurs perdut per al futur d’Occident, una lliçó que Orient ja ha
integrat en els seus models de planificació i que Occident ha d’adoptar
urgentment si vol recuperar el seu lideratge global.
També és important reconèixer que la reducció del sector
públic no significa una privatització indiscriminada. L’objectiu no és
traslladar les funcions públiques al sector privat, sinó assegurar-se que les
estructures administratives estiguin dimensionades adequadament i operin amb un
enfocament centrat en la productivitat i l’eficàcia. Aquesta diferenciació és
essencial per evitar errors del passat, on moltes reformes es van interpretar
com un intent de desmantellar l’Estat del benestar.
Finalment, la Govolution promou una visió on un sector
públic més racionalitzat no només sigui més lleuger, sinó també més funcional i
enfocat en resultats. Aquesta transformació ha de ser acompanyada per una nova
mentalitat cultural que trenqui amb la idea que més administració equival a
millor governança. En lloc d’això, el sector públic ha de ser vist com un motor
de suport al desenvolupament econòmic i social, no com un fi en si mateix.
En resum, reduir l’expansió del sector públic no és només
una qüestió d’estalviar diners, sinó una necessitat estructural per
desbloquejar el potencial d’Occident i fer-lo competitiu en un món on
l’eficiència i l’agilitat són claus per al lideratge global.
Adoptar models inspirats en Orient:
Una de les grans oportunitats per a Occident en el marc de
la Govolution és adoptar models inspirats en Orient, no com una imitació
literal, sinó com una adaptació estratègica que integri els elements més
eficients d’aquests sistemes dins dels valors democràtics i les particularitats
socials occidentals. Orient ha demostrat que l’organització planificada i
l’eficiència no estan renyides amb el progrés, sinó que són eines fonamentals
per garantir-lo.
Un dels pilars a destacar és la planificació a llarg
termini. Els governs orientals, especialment el de la Xina, han fet dels seus
plans quinquennals una eina poderosa per alinear objectius econòmics, socials i
mediambientals amb una estratègia global coherent. A diferència d’Occident, on
les polítiques sovint responen a cicles electorals curts i prioritats
canviants, aquests plans permeten una continuïtat que facilita l’execució de
projectes ambiciosos. Occident pot inspirar-se en aquesta pràctica establint
mecanismes que garanteixin la implementació d’objectius a llarg termini, fins i
tot quan hi hagi canvis polítics. Això no implica renunciar a la democràcia,
sinó assegurar-se que el futur no es decideixi exclusivament en funció de les
necessitats immediates.
Un altre aspecte crucial és la gestió racional dels recursos
humans. Orient ha excel·lit en mobilitzar la seva força laboral cap a sectors
productius i estratègics, una lliçó que Occident hauria d’adoptar per
redistribuir millor els seus recursos. Això no només implica reduir l’expansió
del sector públic, com s’ha tractat anteriorment, sinó també fomentar la
col·laboració públic-privada en àrees com la tecnologia, la sanitat i l’energia
renovable. A més, caldria implementar programes de formació continuada,
inspirats en el model japonès del Kaizen, per assegurar que els treballadors
puguin adaptar-se als canvis tecnològics i socials que defineixen el món
actual.
També és rellevant l’optimització dels processos
administratius. A països com el Japó i Singapur, l’ús de la tecnologia i la
digitalització ha permès simplificar tràmits i millorar la interacció entre les
institucions públiques i la ciutadania. Occident podria aprendre d’aquests
exemples, no només per reduir la burocràcia, sinó per fer-la més transparent i
accessible. La digitalització no només estalvia costos, sinó que també elimina
barreres que sovint impedeixen als ciutadans accedir als serveis públics de
manera eficient.
Una altra lliçó clau és el foment de la innovació orientada
a l’impacte global. A diferència d’Occident, on la innovació sovint es
fragmenta entre interessos competitius i prioritats a curt termini, Orient ha
desenvolupat programes nacionals per impulsar sectors clau com l’energia, la
intel·ligència artificial i la mobilitat elèctrica. Adoptar un model similar no
significa centralitzar totes les decisions, sinó crear marcs que incentivin la
col·laboració entre governs, empreses i institucions acadèmiques per assolir
objectius comuns.
Finalment, Occident podria inspirar-se en el sentit de
cohesió estratègica que impregna molts dels models orientals. Mentre que a
Orient els governs solen actuar com a directors d’orquestra que coordinen els
esforços nacionals, Occident sovint s’enfronta a conflictes interns entre
institucions i nivells de govern. La Govolution proposa adaptar aquest
enfocament cohesionador per crear estructures més alineades que treballin cap a
objectius compartits.
En definitiva, adoptar models inspirats en Orient no implica
abandonar els principis fonamentals d’Occident, sinó aprofitar el millor dels
dos mons per construir una governança més eficient, justa i sostenible. Aquest
canvi de paradigma és essencial per assegurar que Occident pugui recuperar la
seva posició com a referent global en un món on l’eficiència i la visió a llarg
termini són més importants que mai.
Combinació de models
Una de les propostes més potents de la Govolution és la
possibilitat de crear un model híbrid que combini els punts forts d’Orient i
Occident. Aquesta combinació no busca uniformitzar els sistemes, sinó aprofitar
les millors pràctiques de cada tradició per construir una governança que sigui
alhora eficient, equitativa i sostenible. Aquest enfocament, que integra
estratègia, innovació i valors democràtics, representa una oportunitat única
per redefinir el lideratge global en un món cada cop més complex.
D’una banda, Orient aporta l’eficiència i la capacitat de
planificació a llarg termini, elements que han estat clau en el seu ascens
global. La disciplina en la implementació d’objectius estratègics, el compromís
amb la millora contínua i l’ús òptim dels recursos humans són lliçons valuoses
que Occident pot incorporar. No es tracta de renunciar als processos
democràtics, sinó d’adoptar una visió més cohesionada i estructurada que
permeti assolir objectius a llarg termini sense estar constantment subjectes a
canvis polítics i electorals.
D’altra banda, Occident aporta valors com la transparència,
la inclusió i la participació ciutadana, que són fonamentals per mantenir la
legitimitat dels sistemes polítics i assegurar que el desenvolupament beneficia
a tots els sectors de la societat. Aquests valors poden complementar
l’eficiència oriental per crear un sistema que sigui no només productiu, sinó
també just i representatiu. Per exemple, mentre que Orient excel·leix en la
gestió centralitzada de grans projectes, Occident pot aportar mecanismes de
supervisió i participació que garanteixin que les decisions es prenguin de
manera responsable i amb un impacte social positiu.
Un dels principals reptes d’aquesta combinació és trobar un
equilibri entre la rapidesa en l’execució de les polítiques –característica
dels models orientals– i el procés deliberatiu democràtic que defineix
Occident. Aquest equilibri no és senzill d’assolir, però és fonamental per
crear un sistema que respongui amb eficàcia als reptes globals sense perdre el
suport de la ciutadania. La Govolution pot jugar un paper clau en aquesta
transició, oferint un marc per integrar aquests elements aparentment oposats en
un model funcional.
Un exemple clar d’aquesta combinació és el potencial per
aplicar models orientals de millora contínua i innovació en sectors
estratègics, com la sanitat o l’educació, però adaptant-los per respectar els
drets i les llibertats individuals que caracteritzen les societats occidentals.
Això podria incloure programes d’avaluació contínua del rendiment dels serveis
públics, inspirats en el Kaizen japonès, combinats amb mecanismes de
participació ciutadana per assegurar que aquestes millores responguin a les necessitats
reals de la societat.
A més, la combinació de models pot generar un nou paradigma
en la col·laboració públic-privada, on la planificació centralitzada i
estratègica d’Orient es combini amb la innovació i l’esperit emprenedor
característics d’Occident. Això no només augmentaria l’eficiència del sector
públic, sinó que també fomentaria la creació de valor compartit, on els
beneficis econòmics es tradueixin directament en beneficis socials i
mediambientals.
En definitiva, la combinació de models no és només una
estratègia pragmàtica per abordar les deficiències dels sistemes actuals, sinó
també una oportunitat per construir un nou model de governança global que sigui
capaç de fer front als desafiaments del segle XXI. Aquesta visió integrada de
la Govolution ofereix un camí per superar les limitacions tant d’Orient com
d’Occident i crear un futur on l’eficiència i la justícia caminin de la mà.
6. Conclusió
canvi climàtic, la competència econòmica i les tensions geopolítiques. En aquest context, les diferències estructurals entre Orient i Occident no només reflecteixen dues maneres d’organitzar la societat, sinó també dues respostes oposades a la pregunta fonamental de com construir un futur sostenible. Occident, tot i els seus valors democràtics i el seu ric patrimoni d’innovació, s’enfronta a una crisi d’eficiència que amenaça amb fer-lo quedar enrere en el lideratge global.
El contrast amb Orient, particularment amb països com la
Xina i el Japó, no només evidencia les debilitats d’Occident, sinó que també
ofereix un full de ruta per a la renovació. Aquesta guia no implica adoptar
models orientals sense crítica, sinó inspirar-se en les seves fortaleses per
crear un sistema més equilibrat, eficient i preparat per als reptes del segle
XXI. En aquest sentit, la Govolution es presenta com una resposta necessària,
una crida a superar les limitacions estructurals i culturals que han impedit
que Occident desenvolupi el seu ple potencial.
El repte no és menor: redefinir com funcionen les
institucions públiques, com es distribueixen els recursos humans i com
s’estableixen les prioritats a llarg termini. Però és precisament aquesta
capacitat d’adaptació i renovació la que ha permès a Occident liderar en el
passat, i és aquesta mateixa qualitat la que pot assegurar el seu futur. Si
Occident és capaç d’aprendre les lliçons d’Orient i integrar-les amb els seus
propis valors, pot no només recuperar el terreny perdut, sinó també oferir un
nou model de governança global que serveixi com a referent per a altres
regions.
Un element que sembla anticipar aquesta transformació és la
creació del DOGE (Department of Government Efficiency) als Estats Units,
impulsat per Elon Musk sota l’administració Trump. Tot i que encara està en
fase de desenvolupament, aquesta iniciativa apunta clarament a la
racionalització del sector públic i a la millora de l’eficiència governamental.
Sense dir-ho explícitament, el DOGE reflecteix molts dels principis centrals de
la Govolution: optimitzar recursos, eliminar redundàncies i garantir que el govern
funcioni al servei de la societat de manera més efectiva i transparent. Si
aquest projecte s’executa amb èxit als Estats Units, és probable que marqui un
precedent que altres països occidentals no podran ignorar. L’avantatge
competitiu que podria aportar als EUA forçaria altres governs a replantejar les
seves pròpies estructures, iniciant una dinàmica global de reformes que
alinearia Occident amb les lliçons d’Orient en termes d’eficiència i
planificació.
Aquestes reflexions introdueixen la necessitat de veure la
Glovolution no només com una reforma estructural, sinó com una oportunitat per
reconnectar Occident amb els seus ideals fundacionals de justícia, llibertat i
progrés, mentre es reforça amb l’eficiència i la planificació que caracteritzen
els models orientals.
Reflexió final sobre la necessitat d’actuar urgentment.
El món està en un moment crític, on la velocitat del canvi
tecnològic, econòmic i social no deixa espai per a la inacció. La diferència
entre avançar o quedar enrere es decideix ara, i Occident no pot permetre’s
ignorar aquesta realitat. La Glovolution no és només una opció, sinó una
necessitat imperativa per reformar estructures públiques que han quedat
obsoletes davant els desafiaments del segle XXI.
L’eficiència i la competitivitat globals no esperen. Cada
any que passa sense abordar la ineficàcia de les administracions públiques
occidentals representa un cost enorme, no només econòmic, sinó també social i
polític. La burocràcia inflada, els lobbies descontrolats i la manca de
planificació a llarg termini no són només problemes interns; són factors que
afecten la capacitat d’Occident per liderar en àmbits tan crítics com la
transició energètica, la innovació tecnològica i la sostenibilitat. Si no s’actua
de manera decidida, el risc és quedar atrapats en una espiral de decadència
econòmica i de pèrdua d’influència geopolítica.
Aquest context exigeix una acció urgent i no només per
competir amb Orient, sinó també per garantir el benestar i la qualitat de vida
de les futures generacions. Reestructurar les administracions públiques,
fomentar una col·laboració públic-privada real i incorporar mecanismes de
transparència i eficiència són passos necessaris per evitar el col·lapse d’un
model que ha funcionat durant dècades, però que ja no respon a les exigències
del món actual.
Els primers signes de canvi, com el projecte DOGE als Estats
Units, mostren que aquesta transformació no només és possible, sinó que ja ha
començat. Tot i això, no n’hi haurà prou amb solucions puntuals o iniciatives
aïllades. La Govolution proposa un canvi sistèmic que abordi els problemes des
de l’arrel, redefinint el paper del sector públic i reorientant-lo cap a un
futur d’eficiència, innovació i servei real a la societat.
La necessitat d’actuar urgentment també respon a la creixent
bretxa entre Occident i Orient. Cada any que Occident es manté atrapat en la
inèrcia, Orient avança amb estructures més adaptades i eficients. Si Occident
vol recuperar el lideratge, no pot limitar-se a reaccionar davant dels èxits
d’Orient; ha de liderar una nova era de governança global, on la sostenibilitat
econòmica i l’eficàcia política siguin les bases d’un progrés real i durador.
En definitiva, la Govolution no és només una proposta de
reforma; és una crida a actuar amb decisió i amb visió. La inèrcia no és una
opció, i el futur d’Occident depèn de la seva capacitat per reconèixer les
seves debilitats, aprendre de les lliçons globals i liderar un canvi profund i
urgent cap a una governança més eficient i alineada amb els desafiaments
d’aquest segle.
La Glovolution com a resposta a la ineficiència estructural d’Occident.
La Glovolution sorgeix com una resposta necessària i
inajornable a la profunda ineficiència estructural que afecta Occident. Aquesta
proposta no és simplement una reforma administrativa més; és una redefinició
radical del paper del sector públic, la seva estructura i la seva relació amb
la societat i l’economia productiva. L’objectiu no és només reduir costos o fer
més amb menys, sinó transformar les institucions en motors d’innovació i servei
que responguin als reptes del segle XXI.
El cor de la Glovolution rau en abordar els desequilibris
arrelats en el sistema occidental. La burocràcia excessiva, el clientelisme
polític i l’enfocament d’immediatesa han minvat la capacitat de les
administracions per actuar amb eficiència i visió de futur. Aquests problemes
no són anecdòtics; són la base d’una crisi estructural que ha erosionat la
competitivitat d’Occident i ha ampliat la bretxa amb els models orientals més
eficients.
La Glovolution, però, no és una crida a copiar els models
d’Orient, sinó a integrar-ne les millors pràctiques dins del marc dels valors
democràtics i socials d’Occident. Això inclou aprendre a planificar a llarg
termini, eliminar redundàncies en el sector públic, fomentar una cultura
d’avaluació del rendiment i alinear els interessos públics i privats per crear
valor compartit. En lloc de perpetuar un sistema fragmentat i inflat, la
Govolution proposa un sistema més racional, que prioritzi l’impacte social i
econòmic per damunt de la inèrcia institucional.
Aquest moviment també té una dimensió cultural. No es tracta
només de canviar estructures, sinó de transformar la manera com les societats
occidentals perceben i interactuen amb el sector públic. La confiança en les
institucions ha de ser restaurada, no a través de promeses, sinó de resultats
tangibles que demostrin que l’administració pública pot ser àgil, eficient i
alineada amb les necessitats reals de la ciutadania. Això implica superar els
prejudicis que sovint impedeixen adoptar canvis estructurals i reconèixer que
un sector públic més lleuger i efectiu no està renyit amb el benestar social,
sinó que el reforça.
En última instància, la Glovolution no és només una resposta
a la ineficiència; és una oportunitat per redefinir el lideratge occidental en
un món multipolar. Si Occident és capaç d’implementar aquesta transformació,
pot recuperar el seu paper com a referent global, no només per la seva història
i valors, sinó per la seva capacitat de liderar amb visió i eficàcia. És un
camí que no serà senzill, però és l’únic que pot garantir que Occident es
mantingui rellevant i preparat per afrontar els desafiaments del futur.
La Glovolution, doncs, no és una opció, sinó una necessitat
urgent. Representa un canvi de paradigma que pot transformar les debilitats
estructurals d’Occident en fortaleses, aprofitant el millor de la seva tradició
democràtica i integrant els elements d’eficiència i planificació que han
impulsat l’èxit d’Orient. És un full de ruta per a un futur millor, on les
institucions públiques no només administrin, sinó que liderin el canvi i
inspirin confiança i esperança en les generacions futures.
Finalment, cal considerar les conseqüències d’una inacció
prolongada. Si Occident no aborda les seves ineficiències estructurals i no
actua per reequilibrar el seu paper en el món, corre el risc de veure’s
arrossegat cap a un escenari on els equilibris globals es defineixin únicament
per la força de les armes. Aquesta perspectiva, encara que inquietant, no és
descartable en un context de creixent tensió geopolítica i competència entre
blocs. Però no, aquest no és el futur que els ciutadans desitgen ni el que les
nacions haurien d’aspirar a construir. Les mateixes fites es poden assolir per
la via de la intel·ligència, la cooperació i la planificació pacífica.
La Glovolution ofereix precisament aquesta alternativa: una transformació profunda que, basada en l’eficiència, la justícia i la sostenibilitat, permeti redefinir els equilibris sense recórrer a l’ús de la força. En lloc de preparar-se per a un món de confrontació, Occident pot liderar una nova era de col·laboració global, on les solucions sorgeixin del consens i la innovació, no de la imposició. Aquesta és l’oportunitat que tenim al davant, i és la que hem d’aprofitar amb determinació i visió de futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada