Durant dècades, les administracions públiques occidentals
han anat creixent de manera imparable. Govern rere govern, cada mandat ha
inflat l’estructura estatal amb nous funcionaris fidels als interessos del
poder entrant, mentre que els que ja ocupaven aquests llocs, la majoria de les vegades, no han marxat quan
el govern sortint ha deixat el càrrec. Aquest fenomen d’acumulació contínua ha
convertit les administracions públiques en estructures cada cop més grans i
difícils de sostenir.
Aquest engrandiment constant no és només una característica
pròpia de les nacions; la Unió Europea, creada des de zero com una nova
superestructura administrativa, exemplifica el problema en la seva màxima
expressió. Amb milers de funcionaris repartits entre les diverses institucions,
la UE no genera riquesa directa, però depèn dels països membres per finançar la
seva estructura. Aquesta realitat, sovint invisibilitzada, suposa una càrrega
fiscal i econòmica per a molts països que ja arrosseguen les seves pròpies
burocràcies inflades.
Però el problema no acaba aquí. En molts casos, aquestes
estructures no només són massives, sinó que es dupliquen, tripliquen o fins i
tot es multipliquen encara més en diferents nivells de govern. A Espanya, per
exemple, podem trobar fins a set nivells de govern: barris (amb alcaldes de
barri en ciutats grans), municipis, comarques, províncies, autonomies, estats
i, finalment, la Unió Europea. Cada un d’aquests nivells compta amb la seva
pròpia estructura administrativa, sovint sobredimensionada i amb funcions
redundants. Aquest sistema hiperfragmentat és un exemple extrem d’ineficiència,
que no només és car, sinó que també desmotiva els sectors productius que han de
suportar aquesta càrrega amb els seus impostos.
Aquest fenomen contrasta radicalment amb països com la Xina,
on una gran part de la força laboral es dedica a sectors productius com la
indústria i l’agricultura. Aquesta distribució laboral més orientada a la
producció ha permès a la Xina mantenir costos baixos i dominar mercats en
sectors clau com les plaques solars i els cotxes elèctrics. Occident,
mentrestant, sembla atrapat en un model ineficient que alimenta estructures
administratives desproporcionades a costa del sector productiu.
Per si no fos poc, el sistema de funcionaris públics occidentals contribueix encara més a aquesta ineficiència. En molts països, un cop un funcionari guanya la plaça, aquesta es converteix en vitalícia. Independentment del seu rendiment, improductivitat o fins i tot si deixa de treballar, el seu sou està garantit. Això crea una situació injusta i insostenible per als treballadors autònoms i els empresaris, que són els qui financen aquests sous amb els seus impostos. La pandèmia de la COVID-19 va ser un exemple clar d’aquesta desigualtat: mentre els funcionaris continuaven cobrant el sou complet, milions d’autònoms i petites empreses es van veure obligats a tancar, sense ingressos ni ajudes significatives, però encara pagant impostos que mantenien el sistema públic.
Aquestes dues realitats –la multiplicitat de nivells de
govern i la seguretat laboral vitalícia dels funcionaris– són només dos dels
molts factors que fan que el model actual sigui insostenible. Quan els recursos
de riquesa generats pels sectors productius ja no són suficients per mantenir
aquest monstre burocràtic, el sistema comença a mostrar signes de desgast. La
competitivitat es veu afectada, la pressió fiscal augmenta, i la sostenibilitat
econòmica entra en una zona de risc.
Davant aquest panorama, la proposta del DOGE (Department of Government Efficiency) als Estats Units apareix com una espurna d’esperança. Aquesta iniciativa busca racionalitzar l’administració pública, eliminant redundàncies i optimitzant l’ús dels recursos. L’objectiu és clar: un govern més lleuger, més eficient i amb més capacitat per invertir en sectors que realment generin valor.
Tot i les crítiques inicials, el DOGE podria marcar l’inici
d’una transformació global. No només als Estats Units, sinó a tot Occident, on
cada vegada és més evident la necessitat d’una reforma estructural profunda.
Aquesta transformació, que nosaltres anomenem Glovolution (una contracció de
GLObal reVOLUTION), no és només una opció, sinó una necessitat.
La Glovolution proposa un canvi de paradigma en la governança
pública, on el focus passi de la quantitat a la qualitat, de l’acumulació a
l’eficiència, i de la burocràcia a la productivitat. Es tracta de reconèixer
que les administracions públiques són una eina, no un fi en si mateixes. Només
reduint el seu pes excessiu podrem alliberar recursos per construir economies
més sostenibles i competitives.
En aquest context, el repte per a Occident és majúscul.
Reduir la mida de l’administració pública no només implica canvis estructurals,
sinó també un canvi cultural profund. Implica preguntar-nos quins rols són
realment essencials i quins podrien ser reassignats a sectors que generin més
valor. La Glovolution no només busca eficiència; busca sostenibilitat i futur.
Aquest article només és l’inici. En els propers escrits
aprofundirem en com països com la Xina han maximitzat l’ús del seu factor
treball i com Occident pot inspirar-se en aquests models sense perdre de vista
els valors democràtics que ens defineixen. La revolució administrativa ha
començat, i Occident no pot permetre’s quedar enrere.
En el proper article abordarem les resistències que sorgiran des de l'establishment i com podem anticipar-nos a desacreditar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada