Jutges i part: anticipant els detractors de la Glovolution

La Glovolution no és només una necessitat; és una revolució que posa en qüestió la mateixa essència de les nostres estructures governamentals modernes. Però com passa amb qualsevol transformació de gran abast, no és immune a les resistències. Aquestes resistències, cal dir-ho clarament, no només provenen de la por al canvi o del desconeixement. Les crítiques més ferotges sortiran dels mateixos beneficiaris del sistema que la Govolution busca reformar. Són aquests actors els qui, sovint, es converteixen alhora en jutges i part, defensant un statu quo que els afavoreix amb arguments que, d’entrada, semblen raonables però que amaguen interessos personals.

Imaginem la situació. Quan es proposa racionalitzar un sistema burocràtic sobredimensionat, no triguen a aparèixer veus que clamen que això portarà a la destrucció dels serveis públics tal com els coneixem. “La reforma reduirà la qualitat de la sanitat, de l’educació, de la seguretat!”, diuen. Però, és això cert? La realitat és ben diferent. Si mirem exemples com el de Dinamarca, veiem que és possible mantenir un sistema públic robust sense necessitat d’inflar les estructures administratives. Al contrari, la racionalització allibera recursos que poden ser reinvertits en la millora dels serveis directes. El problema no és la dimensió dels serveis públics, sinó com es gestionen els recursos. Aquesta gestió sovint prioritza el manteniment de la burocràcia en lloc de posar el ciutadà al centre.

D’altres argumenten que reformar el sistema és massa arriscat i costós. La Unió Europea, per exemple, destina aproximadament el 6% del seu pressupost anual a mantenir les seves estructures administratives. Si una part d’aquests recursos es destinés a projectes concrets i útils per als ciutadans, el benefici seria immediat. Però els qui ocupen aquestes estructures saben que qualsevol reforma podria posar en perill els seus llocs i privilegis. Així, utilitzen la por al canvi com a arma per mantenir-se en posicions còmodes, lluny de la rendició de comptes.

Un altre dels grans cavalls de batalla és l’argument que la racionalització portarà a l’eliminació de llocs de treball. Això no només alarma els treballadors del sector públic, sinó també els sindicats que veuen en aquesta narrativa una manera de protegir la seva influència. Però és això realment així? La Glovolution no busca eliminar llocs de treball indiscriminadament. Es tracta de redistribuir el talent cap a tasques que aportin més valor afegit. Japó, per exemple, ha aconseguit reorientar part del seu personal administratiu cap a serveis directes, amb resultats notables tant en eficiència com en satisfacció ciutadana. Reduir nivells redundants d’administració no hauria de ser vist com una amenaça, sinó com una oportunitat de fer més amb els mateixos recursos.

Però no podem ignorar un altre element clau que forma part d’aquesta resistència al canvi: les empreses i grups d’interès que es beneficien dels contractes públics. Aquestes entitats han après a aprofitar-se d’un sistema altament burocratitzat per assegurar-se una font constant d’ingressos. Contractes adjudicats de manera opaca, sense competència real o amb terminis i pressupostos inflats, són el pa de cada dia en moltes administracions. Les grans empreses que operen amb diners públics sovint tenen un incentiu directe per mantenir el sistema tal com està, perquè els garanteix beneficis sense grans exigències d’eficiència.

Un exemple paradigmàtic són les empreses que es beneficien de la construcció d’infraestructures. Projectes que podrien ser adjudicats a través de processos competitius transparents acaben costant el doble o el triple per la manca de control real sobre els costos. Això genera una relació perillosa entre aquestes empreses i els governs, on les primeres fan lobby per evitar qualsevol reforma que pugui introduir més transparència o controls efectius.

El problema principal, però, rau en el conflicte d’interessos. Aquells qui haurien de liderar aquest canvi –els polítics, els càrrecs de confiança, els sindicats i les empreses vinculades al sector públic– són precisament els que més tenen a perdre. A Espanya, la situació és paradigmàtica. Amb set nivells administratius que van des dels barris fins a les institucions europees, el solapament de funcions és evident. A més, els salaris i beneficis associats a aquests càrrecs sovint estan molt per sobre de la mitjana, convertint aquestes posicions en espais de privilegi més que de servei públic.

Un exemple clar d’aquesta resistència es va veure durant la pandèmia de la Covid-19. Mentre els autònoms patien per mantenir-se a flotació, amb ingressos inexistents però impostos intactes, els funcionaris públics cobraven els seus salaris sense interrupció, fins i tot en sectors on l’activitat era mínima. Aquesta disparitat posa de manifest la desconnexió entre qui realment genera riquesa i qui viu del sistema. És un exemple clar de com el sistema actual no només és injust, sinó que també soscava la confiança ciutadana.

Davant d’aquest panorama, la clau per al futur de la Glovolution és anticipar-se als arguments contraris i desmuntar-los abans que tinguin temps de consolidar-se. Exposar els conflictes d’interès és essencial. La transparència pot convertir-se en l’eina més poderosa per mostrar a la ciutadania que aquestes resistències no són fruit de la preocupació pel bé comú, sinó d’una defensa dels privilegis establerts.

Amb exemples clars i dades sòlides, podem desmuntar la narrativa del temor. Mostrem que els països que han racionalitzat les seves estructures administratives no només han mantingut, sinó que han millorat els serveis públics. Dinamarca i Japó són només dos exemples que demostren que aquest canvi no només és possible, sinó que també és desitjable.

El camí de la Glovolution no serà senzill. Les resistències seran ferotges perquè els interessos que posa en qüestió són profunds. Però com qualsevol revolució necessària, val la pena enfrontar-se als obstacles perquè el resultat és un sistema més just, sostenible i al servei de les persones. La pregunta no és si la Govolution és possible, sinó si ens podem permetre no implementar-la.