La Crisi de la Democràcia a Occident: Una Reflexió Necessària

 Vivim temps convulsos a Occident, marcats per una crisi profunda del sistema democràtic que, malgrat la seva aparent solidesa, s’està demostrant cada cop més fràgil i manipulat. Aquesta crisi no ha estat provocada per figures disruptives que desafien l’status quo, sinó per aquells que, des de fa dècades, utilitzen les estructures polítiques per protegir els seus propis interessos mentre emmascaren les seves accions sota la façana de la democràcia.

Democràcia: la carcassa i el buit

La democràcia occidental ha esdevingut una carcassa buida, una eina que serveix a les elits per mantenir el control del sistema. Els governs i partits polítics que haurien de garantir la representació ciutadana s’han convertit en administradors del poder, sense cap interès real en el progrés col·lectiu. Aquesta democràcia manipulada ha estat desnaturalitzada per l’abús de mecanismes com les llistes tancades, que redueixen la participació ciutadana a un pur tràmit formal.

El problema no és l’existència de la democràcia, sinó el seu ús com a eina per perpetuar un sistema oligàrquic. Els governs, sovint formats per polítics amb poca experiència més enllà de la política, fan i desfan dins el seu territori, protegint-se mútuament i desviant l’atenció dels problemes de fons amb estratègies de distracció i immediatesa. Aquesta manca de representació real és el veritable origen de la crisi democràtica, i no la presència de figures disruptives que s’atreveixen a qüestionar aquest model.

---

L’immediatisme com a estratègia

Un dels mecanismes clau d’aquesta manipulació és l’ús de la immediatesa per tapar les falles estructurals del sistema. La saturació informativa sobre temes com la inseguretat, la immigració o l’ocupació serveix per desviar l’atenció de qüestions fonamentals com la manca de representativitat, la corrupció o la desconnexió entre els governs i les necessitats reals de la població. Aquest ús constant de temes "fàcils" no només impedeix un debat profund i estructurat, sinó que també alimenta la frustració i la desconfiança ciutadana.

---

Figures disruptives: una oportunitat, no una amenaça

En aquest context, s’ha intentat demonitzar figures que, lluny de perpetuar aquest sistema disfuncional, treballen per desafiar-lo i buscar noves vies de progrés. Aquest és el cas de certs empresaris que han destacat pel seu lideratge innovador i pel seu compromís amb l’eficiència i la transformació social.

Contràriament al que s’afirma sovint, aquests actors no busquen enriquir-se més –ja han acumulat més riquesa de la que mai necessitaran– sinó que utilitzen els seus recursos per impulsar projectes ambiciosos que poden accelerar el progrés de la humanitat. En lloc de veure’ls com una amenaça, hauríem de reconèixer que aquestes figures no només parlen, sinó que fan. A diferència dels polítics, sovint atrapats en la dinàmica electoral i partidista, han demostrat una capacitat d’execució basada en resultats tangibles.

Empreses que aposten per la transició energètica, l’exploració espacial o la connectivitat global són exemples de com el capital privat pot ser un agent transformador, alliberant la societat de les limitacions imposades pels governs. Aquesta visió de futur contrasta amb la inacció dels polítics tradicionals, que prioritzen mantenir el poder a qualsevol preu.

---

Els moviments antisistema i la seva interpretació

El descontentament amb aquest sistema ha generat moviments arreu del món que sovint són etiquetats de manera pejorativa com a "ultradreta". Aquesta classificació, però, ignora les arrels profundes d’aquests moviments: la frustració legítima d’amplis sectors de la societat que se senten ignorats i abandonats pel sistema.

És cert que dins d’aquests moviments sovint es filtren polítics o grups amb tendències nacionals o fins i tot feixistes que aprofiten la situació per promoure les seves pròpies agendes. Això no només desvirtua el moviment antisistema, sinó que també és utilitzat per les esquerres per desacreditar aquests grups en el seu conjunt, simplificant el debat i etiquetant qualsevol oposició com a extremisme. Aquest enfocament evita abordar les causes reals del descontentament i alimenta encara més la polarització.

Lluny de ser simples expressions de reacció, molts d’aquests moviments són una resposta a dècades de polítiques que han concentrat el poder en mans d’unes poques elits globals. Aquesta realitat ha creat una desconnexió creixent entre els governs i els governats, i ha alimentat el desig de canvi. En aquest sentit, el descontentament que emergeix és un senyal que el sistema necessita una revisió profunda.

---

Construir una nova visió democràtica

El futur d’Occident depèn de la capacitat de reconèixer i abordar aquesta crisi democràtica. És necessari recuperar una democràcia real, que permeti la participació directa de la ciutadania i limiti l’abús de poder per part de governs i partits. Això passa per explorar sistemes alternatius com la insaculació o altres mecanismes de representació genuïna que posin fi a l’oligarquia disfressada de democràcia.

Figures disruptives que qüestionen l’status quo i treballen per crear solucions reals haurien de ser vistes com a aliats en aquest procés de canvi. La seva acció no només desafia les elits tradicionals, sinó que també inspira la societat a pensar més enllà del sistema actual.

---

Conclusió

La crisi de la democràcia a Occident no és un fenomen casual, ni tampoc el resultat de l’acció d’individus aïllats. És una crisi sistèmica provocada per dècades d’abús i manipulació per part de governs i elits. Reconèixer aquesta realitat és el primer pas per construir un futur millor, on la democràcia sigui més que una paraula buida i es converteixi en una eina real per al progrés i la llibertat col·lectiva. 

Espanya: Partitocràcia Autoritària disfressada de Democràcia

 A mesura que la comunitat internacional pren consciència de les pràctiques autoritàries d'alguns estats, les revelacions sobre l'ús il·legal de l'espionatge i les manipulacions polítiques a Espanya esdevenen cada vegada més evidents. La recent difusió del documental Surveilled, juntament amb la investigació de Ronan Farrow publicada a The New Yorker, posa en primer pla la realitat d'un país que, malgrat les aparences, no és una democràcia. Espanya és una partitocràcia autoritària, on el poder no resideix en el poble, sinó en els partits polítics que decideixen qui ocupa els càrrecs de govern, legislatius i judicials, i on els drets fonamentals es veuen constantment amenaçats per l'abús de poder.

Una democràcia de paper: La transició i el llegat franquista

Un dels grans mites que cal desmuntar és la suposada transició democràtica d'Espanya, que va acabar amb la dictadura franquista per instaurar un sistema polític plural i democràtic. Però, a la pràctica, el sistema que es va instaurar després de la mort de Franco no va ser mai una democràcia veritable. Les estructures de poder creades durant el règim franquista mai van ser realment transformades; de fet, gran part d'aquestes estructures es mantenen intactes fins als nostres dies.

La figura del rei Juan Carlos I – i ara Felip VI - és un clar exemple d'aquesta continuïtat franquista. Nomenat per Franco com a successor, el rei no va ser mai escollit pel poble. Així, des del mateix cap d'estat fins a les institucions més importants de l'Estat, com el poder judicial i el poder legislatiu, Espanya ha funcionat com una partitocràcia on els partits polítics, amb l'aval de les institucions franquistes, controlen el poder i imposen la seva voluntat sense consultar realment la ciutadania.

Les llistes tancades i la manca de responsabilitat

El sistema electoral espanyol és un altre clar exemple de com el poder es concentra en mans dels partits i no en el poble. El sistema de llistes tancades impedeix que els ciutadans puguin escollir directament els seus representants, ja que el vot es dona al partit, no a la persona que ocupa el càrrec. Això implica que els polítics escollits no tenen cap responsabilitat directa amb els seus electors, ja que les seves decisions i vots estan subjectes a les directrius del partit. Els partits controlen el procés electoral i no hi ha cap mecanisme efectiu per a què els ciutadans puguin influir directament sobre els seus representants.

Aquesta manca de responsabilitat és una de les raons per les quals els partits poden seguir exercint el poder sense preocupacions sobre les necessitats reals de la ciutadania. El poble no té el poder de castigar aquells que no compleixen les seves promeses o que actuen en contra dels interessos populars. Això afebleix la qualitat de la democràcia i permet que els partits se centrin més en la seva pròpia supervivència política que en la representació genuïna de les preocupacions de la ciutadania.

Espionatge i control autoritari: una pràctica habitual

Un dels aspectes més alarmants de la realitat política d'Espanya és l'ús d'espionatge il·legal contra líders polítics i activistes. El cas de l'ús del programari Pegasus per espiar independentistes catalans és només la punta de l'iceberg. Aquestes pràctiques violen drets fonamentals com la llibertat d'expressió i la privadesa, i posen en evidència la naturalesa autoritària del sistema. El govern espanyol utilitza eines de vigilància per controlar i suprimir qualsevol dissidència política, deixant clara la manca de respecte per la democràcia real.

Aquesta utilització de la tecnologia com a eina per mantenir el control sobre els dissidents és un reflex d'un sistema autoritari que utilitza les estructures democràtiques per amagar-se. El control dels mitjans de comunicació, l'espionatge de líders polítics i la influència del poder judicial en les decisions polítiques són pràctiques pròpies de règims que no poden ser considerats democràtics.

El poder judicial: una institució subordinada

Una altra àrea on es manifesta clarament la natura partitocràtica d'Espanya és en el poder judicial. Els tribunals estan altament influenciats pels partits polítics, que controlen els nomenaments dels jutges i la manera en què es prenen les decisions. Això és especialment evident quan els tribunals no apliquen les lleis aprovades pel poder legislatiu o les interpreten de manera a favor dels interessos dels partits al poder. La independència judicial és essencial per a una democràcia veritable, però a Espanya aquesta independència és més aparent que real.

Denunciant la realitat: una partitocràcia autoritària disfressada de democràcia

Així doncs, la realitat d'Espanya és que no es tracta d'una democràcia, sinó d'una partitocràcia autoritària on els partits polítics mantenen el control absolut sobre totes les institucions de l'Estat. A través de la manipulació de les estructures judicials, les lleis i les eleccions, els partits imposen la seva voluntat sobre la ciutadania, deixant de costat els interessos del poble i prioritzant els seus propis objectius polítics.

Aquest sistema ha estat construït a l'ombra de la dictadura franquista, i encara avui en dia les seves arrels autoritàries romanen profundament incrustades. Espanya, amb la seva monarquia imposada pel franquisme i el control partidista dels mecanismes de poder, no pot ser considerada una democràcia. És hora de cridar l'atenció internacional sobre aquest engany i reconèixer que Espanya, més que una democràcia, és una partitocràcia autoritària disfressada de democràcia.

Advertència a la Comunitat Internacional: Espanya no és una democràcia

Quan la comunitat internacional tracta amb Espanya, cal tenir molt present que no s'està parlant d'un país democràtic en el sentit clàssic de la paraula, sinó d'una partitocràcia autoritària. A l'extern, Espanya es presenta com una democràcia plena, però la realitat interna és ben diferent. Els drets dels ciutadans espanyols, especialment aquells que no s'adhereixen a les polítiques dels partits al poder, són constantment vulnerats.

Aquesta partitocràcia autoritària s'expressa en diversos nivells de la societat espanyola, des de la manipulació política fins a l'abús directe de poder per controlar l'oposició. Quan es parla amb Espanya o es col·labora amb el seu govern, s'està tractant amb un sistema on els drets humans estan en perill i on la llibertat d'expressió, el dret a la privacitat i fins i tot el dret a la llibertat política queden greument amenaçats.

Drets humans vulnerats i repressió política

Els sistemes autoritaris, com el que impera a Espanya, no toleren la dissidència. Quan els ciutadans s'oposen a les polítiques dels partits al poder, es veuen atacats a través de pràctiques de vigilància massiva (com l'espionatge mitjançant Pegasus), la censura mediàtica o l'ús de mecanismes judicials per silenciar opositors. Els drets humans es veuen greument vulnerats, i aquells que exerceixen el seu dret a la protesta pacífica o a la llibertat d'expressió són sovint tractats com a criminals o traïdors.

Aquestes pràctiques no només són una violació dels drets individuals, sinó que també deterioren la confiança en les institucions i en el sistema judicial. Quan els representants polítics no rendeixen comptes a la ciutadania, i quan les lleis no es compleixen de manera igual per a tothom, es produeix una situació de desconfiança que afecta l'estructura mateixa de l'estat de dret.

Un sistema on la llibertat està condicionada

A Espanya, la llibertat dels ciutadans està condicionada per l'agenda dels partits al poder. Els ciutadans que no s'ajusten a aquesta agenda veuen com els seus drets són restringits per mitjans legals i il·legals. Quan els drets individuals i col·lectius són sistemàticament ignorats, Espanya es distingeix d'altres democràcies veritables, on els drets humans i la justícia social són principis fonamentals que guien el sistema.

Els tractats internacionals, les relacions diplomàtiques i els acords comercials amb Espanya haurien de tenir en compte aquesta realitat. El sistema partitocràtic espanyol, en el qual el control dels partits sobre les institucions és total, genera un ambient on la dissidència política no és només desincentivada, sinó també reprimida.

Una crida a la comunitat internacional: reconèixer la realitat de l'estat espanyol

La comunitat internacional ha de ser conscient de la realitat que Espanya intenta ocultar darrere de la seva imatge de democràcia consolidada. Quan els governs d'altres països interactuen amb Espanya, han de saber que estan tractant amb un sistema que no garanteix els drets bàsics dels seus ciutadans, especialment aquells que desafien les decisions del poder polític establert.

La comunitat internacional ha de condemnar aquestes pràctiques autoritàries i exigir responsabilitat a Espanya per les violacions dels drets humans que s'hi produeixen. Ignorar aquesta realitat no només minva la credibilitat de les democràcies occidentals, sinó que també permet que la partitocràcia espanyola segueixi operant sense control i sense responsabilitat davant la ciutadania.

Conclusió

Espanya, com molts altres països, es presenta al món com una democràcia plena, però els fets i les pràctiques autoritàries que s'hi observen posen de manifest una altra realitat: Espanya és una partitocràcia autoritària que disfressa la seva naturalesa de sistema democràtic. El control absolut dels partits polítics sobre totes les institucions de l'Estat, des del poder legislatiu fins al judicial, i la manca de separació efectiva entre els poders, són elements que desacrediten qualsevol pretensió democràtica. La violació dels drets humans, l'espionatge massiu i la repressió política són només alguns exemples de la manca de respecte per la llibertat, la justícia i els drets individuals que són essencials en qualsevol democràcia real.

El sistema espanyol, heretat del règim franquista, segueix mantenint les mateixes arrels autoritàries que mai van ser completament desmantellades. La figura del rei, nomenat per Franco, mai ha estat escollida pel poble, i el sistema de partits, en comptes de garantir la representació de la voluntat popular, utilitza els recursos de l'Estat per mantenir-se en el poder sense rendir comptes a la ciutadania. Això no és democràcia, sinó un engany sofisticat que engavanya el poble sota la façana d'un sistema polític que, en realitat, serveix als interessos de les elits polítiques i econòmiques.

La comunitat internacional, en les seves relacions amb Espanya, ha de reconèixer aquesta realitat. Tractar amb un país com Espanya, on la llibertat individual està constantment amenaçada per un sistema de poder partitocràtic, no és només qüestionable des d'un punt de vista ètic, sinó també polític. Els drets humans i les llibertats bàsiques no es poden donar per descomptats quan els partits polítics exerceixen un control absolut sobre el sistema judicial i altres mecanismes estatals. Ignorar aquestes evidències perpetua una situació de desigualtat i injustícia que ha de ser abordada.

És hora de començar a mirar Espanya per allò que realment és: una partitocràcia autoritària, on el poble no té el poder real per decidir el seu destí. Només quan reconeguem aquest fet podrem avançar cap a una veritable democràcia, on els drets i les llibertats de la ciutadania siguin respectats, i on el poder realment resideixi en les mans del poble.

Democràcia versus Partitocràcia: Una Reflexió Necessària

 

La democràcia és un sistema polític fonamentat en la idea que el poder ha de residir en el poble. En una democràcia, els ciutadans tenen el poder de decidir qui els representa, escollint directament els seus representants per als càrrecs de govern i legislatius. Això garanteix que el poble tingui una influència real sobre les decisions polítiques i els governants.

 Tanmateix, no tots els sistemes polítics que es presenten com a democràcies ho són realment. Existeixen també partitocràcies, on el poder no es reparteix entre la ciutadania, sinó que es concentra en els partits polítics. En una partitocràcia, els partits decideixen qui ocuparà els càrrecs de govern i legislatius, independentment de la voluntat directa del poble. Els ciutadans voten per partits, però no tenen influència directa sobre qui ocuparà els càrrecs concrets. Això fa que els partits controlin la política, limitant la capacitat del poble d'influir realment en el procés de decisió. Així, es crea un sistema que, tot i ser formalment democràtic, funciona amb característiques autoritàries.

 Aquesta distinció és fonamental per entendre els desajustos polítics actuals. El sistema polític espanyol, per exemple, es disfressa de democràcia, però en realitat és una partitocràcia. El poder no resideix en el poble, sinó en un conjunt de partits que decideixen qui governarà, de manera que la ciutadania, tot i votar, no té una influència directa sobre els seus representants. Això crea una desconnexió entre els electors i els elegits, i provoca que els partits polítics exerceixin un control excessiu sobre la política.

 La causa d’això són les llistes tancades. En un sistema de llistes tancades, els votants no poden escollir directament els seus representants individuals, sinó que voten per partits. Els partits son els que decideixen qui forma part de les llistes i en quin ordre, independentment que els ciutadans puguin estar satisfets o no amb la presencia de determinades persones en la llista. D’aquesta manera el que passa es que el ciutadà acaba votant una llista, normalment la que ideològicament li fa mes patxoca o que te menys escàndols per corrupció. Això fa que el poder es concentri en els partits, que decideixen qui serà elegit, independentment de la voluntat popular concreta. Així, el poble no exerceix el control directe sobre els càrrecs de govern i legislatius, com seria propi d’una democràcia veritable.

 La corrupció inherent als sistemes partitocràtics

Els sistemes partitocràtics no només limiten la participació ciutadana, sinó que són també altament vulnerables a la corrupció. En aquests sistemes, on el poder es concentra en els partits, els interessos econòmics, judicials i fins i tot estrangers poden intervenir de manera decisiva en la presa de decisions polítiques. Tant els poderosos actors econòmics, com les grans empreses, poden influir en les decisions legislatives o executives mitjançant finançament als partits o mitjançant pactes que els garanteixin beneficis econòmics.

 Aquesta influència no es limita només als aspectes econòmics. Els poders judicials locals o fins i tot estrangers poden intervenir per condicionar la presa de decisions. Per exemple, poden pressionar perquè certs projectes legislatius siguin aturats o modificats segons els seus interessos. De fet, és habitual veure com els poders judicials treballen per garantir que algunes de les lleis aprovades pel poder legislatiu no s’apliquin de manera efectiva, aconseguint que s'alterin o s'interpretin de manera a favor d'interessos particulars.

 El poder judicial en els sistemes partitocràtics

El poder judicial, en aquests sistemes, també és susceptible a la manipulació. Els partits polítics, que controlen el sistema, poden influir en l'elecció dels jutges de determinats tribunals, la qual cosa limita la independència judicial. En molts casos, això resulta en una manca d’imparcialitat, ja que els jutges poden actuar de manera que afavoreixin els interessos dels partits que els han nomenat. Això pot portar fins i tot a no aplicar lleis aprovades pels òrgans legislatius, o a fer-ho de manera selectiva, segons els interessos polítics o econòmics del moment.

 La falta de responsabilitat dels escollits en llistes tancades

Un altre aspecte crucial de la partitocràcia és la manca de responsabilitat dels representants. Quan els escollits arriben al poder a través de les llistes tancades, no tenen cap obligació directa de rendir comptes als seus electors. Aquest sistema converteix la participació ciutadana en una formalitat més que en una influència real, ja que el control polític recau en els partits, que operen amb una lògica autoritària interna. Això fa que els representants no siguin responsables davant la ciutadania, ja que poden actuar en nom del partit i no segons la voluntat popular. Aquesta manca de responsabilitat és una de les causes per les quals els sistemes partitocràtics tendeixen a omplir-se de representants que són més fidels al partit que no pas al poble.

 Aquesta dinàmica fa que els representants no siguin realment responsables del seu comportament ni de les seves decisions, i que els electors no tinguin la capacitat de castigar directament aquells que no els han representat bé. Això condueix a una qualitat decreixent en els candidats escollits i fa que els partits se centrin més en mantenir el poder que en representar els interessos reals de la ciutadania.

 Partitocràcia: una "dictadura" disfressada de democràcia

En resum, la partitocràcia és, efectivament, una estructura autoritària que es disfressa de democràcia. Tot i que aquests sistemes utilitzen eleccions i procediments formals que recorden les democràcies, el poder real queda concentrat en les mans d'uns pocs partits i això impedeix una participació genuïna de la ciutadania i redueix la qualitat del sistema polític. Així, la qualitat democràtica queda limitada, ja que les decisions no responen a la voluntat popular sinó als interessos de les cúpules partidistes, que exerceixen el poder de manera centralitzada i poc transparent.

 Espanya com a exemple de partitocràcia

Espanya és un clar exemple de partitocràcia. No només és un sistema on el poder es concentra en els partits, sinó que, a més, aquest sistema va ser imposat pel dictador franquista abans de la seva mort, com a part del procés de transició per garantir que els partits fossin els únics que tinguessin el control polític del país. Aquesta estructura de poder, que continua existint fins avui, garanteix que els partits mantinguin el control i que els ciutadans no tinguin un poder real sobre els seus representants. Així, Espanya no és una democràcia veritable, sinó una partitocràcia.

Llibertat, democràcia i ... petroli

Quin es el mon en què vivim i en el que la Nova Nació catalana tindrà de ubicar-se? Es important tenir això en consideració perquè ja vàrem passar recentment per la experiència de que algú pensava que el mon ens mirava i estava disposat a defensar la nostra veritat només perquè nosaltres ho dèiem, sense considerar que el mon real el dels estats establerts es belluga amb altres paràmetres no sempre explicitats -o mes ben dit gairebé sempre amagats- i que responen a interessos per dir-ho suaument força mesquins.

El mon ha canviat i segueix canviant a un ritme que en tota la historia coneguda no havia passat mai. Estem en la era de la immediatesa, el que avui es novetat demà està caducat, ja sigui en tecnologia, política, economia, lleis, polítics, esport, turisme, etc.

Estem en un període de conflictes que son o ideològics -Israel vs Palestina- o de tipus geo-econòmics – Ucraïna vs Rússia – o purament de tipus econòmics -reconeixement o no de Resultats de les eleccions de Veneçuela- encara que tots tenen en comú que son vestits de que son en defensa de llibertats, i democràcia i en contra de dictadures.

Llibertat, democràcia i dictadura

El mon està molt convuls i res es clar. Hi ha conceptes que, al meu entendre, estan totalment descafeïnats: llibertat, democràcia i dictadura. Tots els països i polítics els fan servir a la mesura dels seus interessos i de la seva visió del “negoci”.

Ara estem vivint el procés postelectoral de Veneçuela. Després de tres dies de les eleccions no s’ha vist publicada cap acta electoral ni cap resultat fora la definició per part de la CNE de que en Maduro havia guanyat amb un 51% dels vots. Es va anunciar cinc o sis hores després de tancades les urnes i des de aleshores no ha aparegut cap nova dada oficial, ni actes que puguin referendar alguna cosa semblant als resultats de victòria de Maduro. L’endemà al mati, menys de vint-i-quatre hores després de tancar els col·legis electorals, la junta electoral va proclamar formalment la victòria d’en Maduro i li va entregar el “diploma” com a guanyador de les eleccions.

Fins aquí els fets, o millor dit el resum dels fets, que ens situen en el que va passar a Veneçuela. No es objectiu d’aquest comentari en fer una valoració de Veneçuela i si de les reaccions de la majoria dels estats del mon i totes clarament basades en els seus interessos. Mai sabrem de veritat què es el que en pensen perquè el que diuen, fan i publiquen es en funció dels seus interessos. Això sí s’omplen la boca parlant de llibertat, democràcia i dictadura per recolzar o desqualificar el resultat de les eleccions de Veneçuela.

Ara bé aquests conceptes de llibertat, democràcia i dictadura sembla que son molt elàstics i adaptables a les necessitats, interessos i opinions  de cadascú, ja sigui persona, estat o col·lectiu.

Normalment hi ha alguns estats que tenen interessos clarament definits, normalment de indole econòmica i de objectius estratègics. Vestint la seva intervenció de defensa de la democràcia, dels drets humans i de la llibertat dels pobles actuen en contra del poder instituït en determinats països que estan en el seu objectiu. Quan això passa sempre hi ha una cort de altres països que segueixen les pautes marcades pels poderosos que dominen les operacions.

Quan les coses que passen son evidentment impresentables però afecta a algun “amic” la consigna sempre es “esperar i mantenir la cautela”. Dit d’altre manera cal que esperin les instruccions -o discretes senyals- del estat que lidera la cort i de moment el que fan es nadar i guardar la roba. Després, les condemnes seran mediatitzades depenent de les instruccions del líder.

Així funciona el mon a data d’avui.

Sembla que hi ha uns estats que son els que tenen la autoritat de definir quins son els criteris de llibertat, democràcia i dictadura donant o prenent la qualificació d'estat democràtic o dictadura, tanmateix també son els que defineixen si hi ha llibertat o no pels seus ciutadans.

A títol d’exemple podem veure el diferent tracte que reben països com Aràbia Saudita o ara mateix Veneçuela. El tracte es normal a Aràbia tot i la misogínia i el diferencia que hi ha depenent del gènere de les persones. En aquest grup podem posar-hi altres emirats de la península àrab com Qatar o Emirats Àrabs que estan rebent el recolzament de la majoria d’altres països al nivell de, fins i tot, haver pogut organitzar campionat del mon de futbol o rebre molts equips i campionats de països com Espanya que hi fa cada any el campionat de la “Supercopa de futbol”.

No es coneixen eleccions de cap tipus en aquests estats per la elecció dels seus governs. Però així i tot aquests països no son posats en dubte ni reben restriccions o penalitats per part del xerif del mon  ni , òbviament, per tota la claqué de estats que es belluguen al seu voltant.

Ara podem tornar al tema de Veneçuela... Rússia, Xina i algun altre estat han declarat el ple reconeixement del resultat de les eleccions i en canvi Estats Units, entre molts altres, no els reconeixen i també estan amenaçant. A data d'avui, no sé com acabarà la situació, però quelcom fa pudor de podrit.

Anem a pams. Aràbia Saudita es el segon país amb mes reserves comprovades de petroli en el mon i la proximitat estratègia de molts estats amb Aràbia i els altres emirats clarament dictatorials de la península aràbiga amb reserves de petroli es una clara prioritat per part de molts països . Aquesta amistat assegura als Estats Units l’aprovisionament per unes quantes dècades mentre desenvolupen fonts d’energies suficients per respondre a l’augment de consum que es produeix especialment als EEUU. Això fa que els Estats Units i tots els països de la seva orbita -aquest grup anomenat occident, que segueixen les seves directrius, Europa inclosa- mirin cap un altre costat quan es produeixen excessos per part d’aquests països. Cal recordar que els Estats Units té un creixement de consum de energia molt superior a pràcticament tots els països desenvolupats.

Veneçuela es el país amb mes reserves de petroli del mon. Aquest detall ajuda a entendre el gran interès que sota el paraigües de la llibertat, la democràcia i contra la dictadura els Estats Units estan liderant els països que volen un canvi diuen “democràtic” a Veneçuela. Rússia i la Xina ràpidament han reconegut els resultats de les eleccions. Rússia ha estat ajudant a Veneçuela durant les darreres dècades per superar les restriccions que els Estats Units han liderat l'aplicació a Veneçuela. Per raons estratègiques, clarament Rússia no vol que Estats Units i els seus estats “amics” controlin o tinguin incidència al govern de Veneçuela i els prengui el control de les reserves de petroli per les properes dècades. Estats Units ajudaran qualsevol moviment que pugui fer fora el actual govern de Veneçuela.

No estem ni pretenem fer cap judici de valor, nomes pretenem posar de manifest que a tot el mon es prenen decisions i s’incentiven moviments multinacionals per estabilitzar o desestabilitzar alguns d’aquest estats.

 Al problema es que tots plegats estan intentant vendre que es un problema de llibertat o de democràcia versus dictadura. Sis plau, prou d’intentar enganyar al mon.

 I ara pregunto jo, això no es un problema intern de la mateixa manera que el mon va decidir que ho era el tema de la validesa dels resultats de les eleccions americanes del 2020 tot i que el Trump en  denunciava la seva invalidesa, o tal com van decidir que les massacres fetes pel govern d’Espanya l’any 2017 amb els independentistes de Catalunya era un problema intern?... aleshores la llibertat, la democràcia o la dictadura sembla que es mesuraven de maneres diferents.

Estats Units té un problema molt gros

Si, els Estats Units tenen un problema molt gros a mig termini que està incidint plenament en moltes de les decisions que han portat a algunes de les situacions conflictives avui actives – a diferents nivells - arreu del mon. Aquest problema té un nom: Petroli - o millor podríem dir combustibles fòssils-.

Actualment el consum d’energia a tot el mon està creixent de forma exponencial debut entre altres coses al continu creixement del nombre de vehicles, l'increment de electrificació de l'activitat quotidiana i el creixement de la població, amb el conseqüent creixement del consum de energia “per capità”. 

Cal considerar que els combustibles fòssils no es regeneren al mateix ritme que es consumeixen. Així en els darrers dos-cents anys s’han consumit el 80% de les reserves que existien al començament de la revolució industrial allà pels voltants del any 1800. Recordem que per generar-se van ser necessaris aproximadament quatre-cents milions d’anys. O sigui que quan s’acabin s’han acabat, i això segons diferents estudis passarà en la segona meitat del segle XXI, o sigui d’aquí a quatre dies.

I què té veure aquest problema, que es un problema diguem-ne global, amb que Estats Units tingui un problema molt gros? Doncs molt senzill, el nivell de consum de petroli per Estats Units, si nomes consumis petroli procedent de les seves reserves comprovades i considerant el nivell d’aquestes reserves pròpies -cosa que no es així perquè en consumeix molt de petroli comprat a altres països-, gastaria totes les seves reserves comprovades en aproximadament vuit anys.

Aquest es el gran problema que tenen els Estats Units. Necessiten disposar de països “amics” amb reserves comprovades de petroli suficient per respondre a les seves necessitats de combustibles fòssils per unes quantes dècades mes fins a resoldre la disponibilitat de energies alternatives, que puguin substituir el petroli com a combustible.

En els gràfics adjunts mostrem els quinze països amb les majors reserves comprovades de tot el mon, els anys de disponibilitat de petroli si nomes consumeixen el petroli de les seves reserves, el consum anual de petroli en barrils per aquests països i finalment les reserves comprovades d’aquests països.

Analitzant aquests gràfics es poden percebre molts dels arguments “ocults” per involucrar-se en situacions d’altres països i vestir-los de llibertat, democràcia i denuncia de dictadures, o per mirar cap a un altre costat quan algun país amic amb “reserves” estigui involucrat en temes de falta de llibertat, inexistència de democràcia o una dictadura consolidada.

Com actuarien els Estats Units per exemple en vers Cuba si en lloc de tenir grans produccions de sucre i tabac tinguessin les majors reserves de petroli del mon, els deixarien amb aquesta pseudo-democràcia i tranquil·lament en l’orbita de Rússia o provocarien la inestabilitat amb l’objectiu de canviar el govern i posar-hi algú proper a ells que els afavorís amb els contractes i gestió de les reserves de petroli?

Article publicat el 31 de juliol de 2024 a "El blog d'en Francesc"