DOGE: l’espurna que encén el canvi

Quan parlem de reformar estructures burocràtiques, és fàcil caure en la resignació. La majoria de governs s’han acostumat a conviure amb administracions inflades, nivells redundants i processos lents. Però, què passaria si algú amb una visió disruptiva s’atrevís a qüestionar-ho tot? Això és exactament el que representa el DOGE (Department of Government Efficiency), una iniciativa innovadora sorgida als EUA que podria convertir-se en el catalitzador d’un canvi global. Si la Govolution és una revolució necessària, el DOGE n’és l’espurna.

El context: Quan la burocràcia supera els límits

Les administracions públiques d’arreu del món fa dècades que creixen sense control. A Occident, aquesta tendència ha provocat una càrrega fiscal que estrangula el sector productiu, alhora que els serveis essencials queden sovint desatesos. Aquesta situació no només afecta la competitivitat, sinó que també soscava la confiança ciutadana en els governs. Països com Espanya exemplifiquen aquest problema amb els seus múltiples nivells de govern –locals, comarcals, provincials, autonòmics, estatals i europeus– que dupliquen funcions i multipliquen els costos.

A aquest context cal sumar-hi una nova realitat geopolítica. Països com Xina han sabut racionalitzar la seva força laboral, dedicant una part molt més gran de la població activa a tasques productives. Això els ha permès dominar sectors com la indústria tecnològica i l’energia solar, competint amb costos impossibles d’assolir per a Occident.

És aquí on apareix el DOGE, no com una proposta aïllada, sinó com una resposta alhora necessària i urgent.

Què és el DOGE i per què importa?

El DOGE és una idea revolucionària impulsada per una figura que no deixa indiferent: Elon Musk, l’home més ric del món. Musk, conegut per la seva capacitat de disruptir sectors com l’automoció (Tesla), l’espai (SpaceX) i les comunicacions (Starlink), no necessita més diners ni poder. De fet, ja els té. Aquesta iniciativa no busca enriquir-lo, sinó aplicar la seva visió pràctica i eficient a un terreny que ell considera fonamental: la governança.

Una de les claus del DOGE és que Musk ja ha posat en pràctica aquesta filosofia a les seves pròpies empreses. Quan va adquirir Twitter (ara X), va reduir un 80% de la plantilla i, tot i això, la plataforma segueix funcionant amb més usuaris que mai. Aquesta estratègia no és només una retallada; és una redefinició de les prioritats, centrant els recursos en el que realment importa. Aquesta mateixa lògica s’aplica al DOGE: identificar redundàncies, eliminar càrrecs superflus i reassignar recursos a tasques productives.

DOGE com a model per a la Govolution

El DOGE no només és un projecte per a una realitat específica dels EUA, sinó que el seu enfocament es pot adaptar i expandir globalment. Els seus pilars fonamentals –simplificació, racionalització i transparència– encaixen perfectament amb els principis de la Govolution, que busca una governança pública més eficient i sostenible.

El contrast entre el DOGE i els sistemes tradicionals és evident. Mentre que la burocràcia occidental manté estructures redundants, el DOGE planteja una reestructuració total basada en objectius mesurables. Comparar-lo amb països com Dinamarca o Suècia, que ja han racionalitzat el seu sector públic, demostra que aquest model és viable.

El potencial transformador del DOGE

Si aquesta idea s’implementés a altres països o institucions supranacionals, les implicacions podrien ser enormes. Imaginem una Unió Europea amb un Parlament que no dupliqués funcions o una Espanya amb menys nivells de govern. Els recursos alliberats podrien destinar-se a educació, sanitat o innovació, àrees que realment milloren la qualitat de vida dels ciutadans.

El DOGE també té el potencial de transformar la percepció de la ciutadania sobre la governança. Veure resultats tangibles –més eficiència amb menys costos– podria restaurar la confiança en les institucions.

Els reptes: Una batalla per davant

Naturalment, el DOGE no està exempt de reptes. Les resistències seran intenses, especialment de part de:

·       Polítics i càrrecs de confiança, que temen perdre poder.

·       Funcionaris, que veuen la racionalització com una amenaça.

·       Empreses i grups d’interès, que s’han beneficiat d’un sistema ineficient.

Per superar aquests obstacles, cal una estratègia clara. Com ja es va exposar en l’Article “Jutges i part: anticipant els detractors de la Govolution”, anticipar-se als arguments contraris i desacreditar-los abans que guanyin força és fonamental. La transparència i les dades sòlides seran clau per neutralitzar aquestes resistències.

Conclusió

El DOGE no és només una proposta; és un punt d’inflexió. En un moment en què la sostenibilitat econòmica i la confiança en les institucions estan en joc, aquesta iniciativa podria marcar la diferència. Si bé començarà com un projecte dins dels EUA, el seu impacte podria estendre’s arreu del món, inspirant països i institucions a adoptar principis més eficients.

La pregunta no és si el DOGE funcionarà, sinó si podem permetre’ns no intentar-ho. La Govolution ha trobat la seva espurna, i ara és el moment de convertir aquesta idea en una flama que encengui una nova era de governança pública.

Jutges i part: anticipant els detractors de la Govolution

 La Govolution no és només una necessitat; és una revolució que posa en qüestió la mateixa essència de les nostres estructures governamentals modernes. Però com passa amb qualsevol transformació de gran abast, no és immune a les resistències. Aquestes resistències, cal dir-ho clarament, no només provenen de la por al canvi o del desconeixement. Les crítiques més ferotges sortiran dels mateixos beneficiaris del sistema que la Govolution busca reformar. Són aquests actors els qui, sovint, es converteixen alhora en jutges i part, defensant un statu quo que els afavoreix amb arguments que, d’entrada, semblen raonables però que amaguen interessos personals.

Imaginem la situació. Quan es proposa racionalitzar un sistema burocràtic sobredimensionat, no triguen a aparèixer veus que clamen que això portarà a la destrucció dels serveis públics tal com els coneixem. “La reforma reduirà la qualitat de la sanitat, de l’educació, de la seguretat!”, diuen. Però, és això cert? La realitat és ben diferent. Si mirem exemples com el de Dinamarca, veiem que és possible mantenir un sistema públic robust sense necessitat d’inflar les estructures administratives. Al contrari, la racionalització allibera recursos que poden ser reinvertits en la millora dels serveis directes. El problema no és la dimensió dels serveis públics, sinó com es gestionen els recursos. Aquesta gestió sovint prioritza el manteniment de la burocràcia en lloc de posar el ciutadà al centre.

D’altres argumenten que reformar el sistema és massa arriscat i costós. La Unió Europea, per exemple, destina aproximadament el 6% del seu pressupost anual a mantenir les seves estructures administratives. Si una part d’aquests recursos es destinés a projectes concrets i útils per als ciutadans, el benefici seria immediat. Però els qui ocupen aquestes estructures saben que qualsevol reforma podria posar en perill els seus llocs i privilegis. Així, utilitzen la por al canvi com a arma per mantenir-se en posicions còmodes, lluny de la rendició de comptes.

Un altre dels grans cavalls de batalla és l’argument que la racionalització portarà a l’eliminació de llocs de treball. Això no només alarma els treballadors del sector públic, sinó també els sindicats que veuen en aquesta narrativa una manera de protegir la seva influència. Però és això realment així? La Govolution no busca eliminar llocs de treball indiscriminadament. Es tracta de redistribuir el talent cap a tasques que aportin més valor afegit. Japó, per exemple, ha aconseguit reorientar part del seu personal administratiu cap a serveis directes, amb resultats notables tant en eficiència com en satisfacció ciutadana. Reduir nivells redundants d’administració no hauria de ser vist com una amenaça, sinó com una oportunitat de fer més amb els mateixos recursos.

Però no podem ignorar un altre element clau que forma part d’aquesta resistència al canvi: les empreses i grups d’interès que es beneficien dels contractes públics. Aquestes entitats han après a aprofitar-se d’un sistema altament burocratitzat per assegurar-se una font constant d’ingressos. Contractes adjudicats de manera opaca, sense competència real o amb terminis i pressupostos inflats, són el pa de cada dia en moltes administracions. Les grans empreses que operen amb diners públics sovint tenen un incentiu directe per mantenir el sistema tal com està, perquè els garanteix beneficis sense grans exigències d’eficiència.

Un exemple paradigmàtic són les empreses que es beneficien de la construcció d’infraestructures. Projectes que podrien ser adjudicats a través de processos competitius transparents acaben costant el doble o el triple per la manca de control real sobre els costos. Això genera una relació perillosa entre aquestes empreses i els governs, on les primeres fan lobby per evitar qualsevol reforma que pugui introduir més transparència o controls efectius.

El problema principal, però, rau en el conflicte d’interessos. Aquells qui haurien de liderar aquest canvi –els polítics, els càrrecs de confiança, els sindicats i les empreses vinculades al sector públic– són precisament els que més tenen a perdre. A Espanya, la situació és paradigmàtica. Amb set nivells administratius que van des dels barris fins a les institucions europees, el solapament de funcions és evident. A més, els salaris i beneficis associats a aquests càrrecs sovint estan molt per sobre de la mitjana, convertint aquestes posicions en espais de privilegi més que de servei públic.

Un exemple clar d’aquesta resistència es va veure durant la pandèmia de la Covid-19. Mentre els autònoms patien per mantenir-se a flotació, amb ingressos inexistents però impostos intactes, els funcionaris públics cobraven els seus salaris sense interrupció, fins i tot en sectors on l’activitat era mínima. Aquesta disparitat posa de manifest la desconnexió entre qui realment genera riquesa i qui viu del sistema. És un exemple clar de com el sistema actual no només és injust, sinó que també soscava la confiança ciutadana.

Davant d’aquest panorama, la clau per al futur de la Govolution és anticipar-se als arguments contraris i desmuntar-los abans que tinguin temps de consolidar-se. Exposar els conflictes d’interès és essencial. La transparència pot convertir-se en l’eina més poderosa per mostrar a la ciutadania que aquestes resistències no són fruit de la preocupació pel bé comú, sinó d’una defensa dels privilegis establerts.

Amb exemples clars i dades sòlides, podem desmuntar la narrativa del temor. Mostrem que els països que han racionalitzat les seves estructures administratives no només han mantingut, sinó que han millorat els serveis públics. Dinamarca i Japó són només dos exemples que demostren que aquest canvi no només és possible, sinó que també és desitjable.

El camí de la Govolution no serà senzill. Les resistències seran ferotges perquè els interessos que posa en qüestió són profunds. Però com qualsevol revolució necessària, val la pena enfrontar-se als obstacles perquè el resultat és un sistema més just, sostenible i al servei de les persones. La pregunta no és si la Govolution és possible, sinó si ens podem permetre no implementar-la.

Espanya: Partitocràcia Autoritària disfressada de Democràcia

 A mesura que la comunitat internacional pren consciència de les pràctiques autoritàries d'alguns estats, les revelacions sobre l'ús il·legal de l'espionatge i les manipulacions polítiques a Espanya esdevenen cada vegada més evidents. La recent difusió del documental Surveilled, juntament amb la investigació de Ronan Farrow publicada a The New Yorker, posa en primer pla la realitat d'un país que, malgrat les aparences, no és una democràcia. Espanya és una partitocràcia autoritària, on el poder no resideix en el poble, sinó en els partits polítics que decideixen qui ocupa els càrrecs de govern, legislatius i judicials, i on els drets fonamentals es veuen constantment amenaçats per l'abús de poder.

Una democràcia de paper: La transició i el llegat franquista

Un dels grans mites que cal desmuntar és la suposada transició democràtica d'Espanya, que va acabar amb la dictadura franquista per instaurar un sistema polític plural i democràtic. Però, a la pràctica, el sistema que es va instaurar després de la mort de Franco no va ser mai una democràcia veritable. Les estructures de poder creades durant el règim franquista mai van ser realment transformades; de fet, gran part d'aquestes estructures es mantenen intactes fins als nostres dies.

La figura del rei Juan Carlos I – i ara Felip VI - és un clar exemple d'aquesta continuïtat franquista. Nomenat per Franco com a successor, el rei no va ser mai escollit pel poble. Així, des del mateix cap d'estat fins a les institucions més importants de l'Estat, com el poder judicial i el poder legislatiu, Espanya ha funcionat com una partitocràcia on els partits polítics, amb l'aval de les institucions franquistes, controlen el poder i imposen la seva voluntat sense consultar realment la ciutadania.

Les llistes tancades i la manca de responsabilitat

El sistema electoral espanyol és un altre clar exemple de com el poder es concentra en mans dels partits i no en el poble. El sistema de llistes tancades impedeix que els ciutadans puguin escollir directament els seus representants, ja que el vot es dona al partit, no a la persona que ocupa el càrrec. Això implica que els polítics escollits no tenen cap responsabilitat directa amb els seus electors, ja que les seves decisions i vots estan subjectes a les directrius del partit. Els partits controlen el procés electoral i no hi ha cap mecanisme efectiu per a què els ciutadans puguin influir directament sobre els seus representants.

Aquesta manca de responsabilitat és una de les raons per les quals els partits poden seguir exercint el poder sense preocupacions sobre les necessitats reals de la ciutadania. El poble no té el poder de castigar aquells que no compleixen les seves promeses o que actuen en contra dels interessos populars. Això afebleix la qualitat de la democràcia i permet que els partits se centrin més en la seva pròpia supervivència política que en la representació genuïna de les preocupacions de la ciutadania.

Espionatge i control autoritari: una pràctica habitual

Un dels aspectes més alarmants de la realitat política d'Espanya és l'ús d'espionatge il·legal contra líders polítics i activistes. El cas de l'ús del programari Pegasus per espiar independentistes catalans és només la punta de l'iceberg. Aquestes pràctiques violen drets fonamentals com la llibertat d'expressió i la privadesa, i posen en evidència la naturalesa autoritària del sistema. El govern espanyol utilitza eines de vigilància per controlar i suprimir qualsevol dissidència política, deixant clara la manca de respecte per la democràcia real.

Aquesta utilització de la tecnologia com a eina per mantenir el control sobre els dissidents és un reflex d'un sistema autoritari que utilitza les estructures democràtiques per amagar-se. El control dels mitjans de comunicació, l'espionatge de líders polítics i la influència del poder judicial en les decisions polítiques són pràctiques pròpies de règims que no poden ser considerats democràtics.

El poder judicial: una institució subordinada

Una altra àrea on es manifesta clarament la natura partitocràtica d'Espanya és en el poder judicial. Els tribunals estan altament influenciats pels partits polítics, que controlen els nomenaments dels jutges i la manera en què es prenen les decisions. Això és especialment evident quan els tribunals no apliquen les lleis aprovades pel poder legislatiu o les interpreten de manera a favor dels interessos dels partits al poder. La independència judicial és essencial per a una democràcia veritable, però a Espanya aquesta independència és més aparent que real.

Denunciant la realitat: una partitocràcia autoritària disfressada de democràcia

Així doncs, la realitat d'Espanya és que no es tracta d'una democràcia, sinó d'una partitocràcia autoritària on els partits polítics mantenen el control absolut sobre totes les institucions de l'Estat. A través de la manipulació de les estructures judicials, les lleis i les eleccions, els partits imposen la seva voluntat sobre la ciutadania, deixant de costat els interessos del poble i prioritzant els seus propis objectius polítics.

Aquest sistema ha estat construït a l'ombra de la dictadura franquista, i encara avui en dia les seves arrels autoritàries romanen profundament incrustades. Espanya, amb la seva monarquia imposada pel franquisme i el control partidista dels mecanismes de poder, no pot ser considerada una democràcia. És hora de cridar l'atenció internacional sobre aquest engany i reconèixer que Espanya, més que una democràcia, és una partitocràcia autoritària disfressada de democràcia.

Advertència a la Comunitat Internacional: Espanya no és una democràcia

Quan la comunitat internacional tracta amb Espanya, cal tenir molt present que no s'està parlant d'un país democràtic en el sentit clàssic de la paraula, sinó d'una partitocràcia autoritària. A l'extern, Espanya es presenta com una democràcia plena, però la realitat interna és ben diferent. Els drets dels ciutadans espanyols, especialment aquells que no s'adhereixen a les polítiques dels partits al poder, són constantment vulnerats.

Aquesta partitocràcia autoritària s'expressa en diversos nivells de la societat espanyola, des de la manipulació política fins a l'abús directe de poder per controlar l'oposició. Quan es parla amb Espanya o es col·labora amb el seu govern, s'està tractant amb un sistema on els drets humans estan en perill i on la llibertat d'expressió, el dret a la privacitat i fins i tot el dret a la llibertat política queden greument amenaçats.

Drets humans vulnerats i repressió política

Els sistemes autoritaris, com el que impera a Espanya, no toleren la dissidència. Quan els ciutadans s'oposen a les polítiques dels partits al poder, es veuen atacats a través de pràctiques de vigilància massiva (com l'espionatge mitjançant Pegasus), la censura mediàtica o l'ús de mecanismes judicials per silenciar opositors. Els drets humans es veuen greument vulnerats, i aquells que exerceixen el seu dret a la protesta pacífica o a la llibertat d'expressió són sovint tractats com a criminals o traïdors.

Aquestes pràctiques no només són una violació dels drets individuals, sinó que també deterioren la confiança en les institucions i en el sistema judicial. Quan els representants polítics no rendeixen comptes a la ciutadania, i quan les lleis no es compleixen de manera igual per a tothom, es produeix una situació de desconfiança que afecta l'estructura mateixa de l'estat de dret.

Un sistema on la llibertat està condicionada

A Espanya, la llibertat dels ciutadans està condicionada per l'agenda dels partits al poder. Els ciutadans que no s'ajusten a aquesta agenda veuen com els seus drets són restringits per mitjans legals i il·legals. Quan els drets individuals i col·lectius són sistemàticament ignorats, Espanya es distingeix d'altres democràcies veritables, on els drets humans i la justícia social són principis fonamentals que guien el sistema.

Els tractats internacionals, les relacions diplomàtiques i els acords comercials amb Espanya haurien de tenir en compte aquesta realitat. El sistema partitocràtic espanyol, en el qual el control dels partits sobre les institucions és total, genera un ambient on la dissidència política no és només desincentivada, sinó també reprimida.

Una crida a la comunitat internacional: reconèixer la realitat de l'estat espanyol

La comunitat internacional ha de ser conscient de la realitat que Espanya intenta ocultar darrere de la seva imatge de democràcia consolidada. Quan els governs d'altres països interactuen amb Espanya, han de saber que estan tractant amb un sistema que no garanteix els drets bàsics dels seus ciutadans, especialment aquells que desafien les decisions del poder polític establert.

La comunitat internacional ha de condemnar aquestes pràctiques autoritàries i exigir responsabilitat a Espanya per les violacions dels drets humans que s'hi produeixen. Ignorar aquesta realitat no només minva la credibilitat de les democràcies occidentals, sinó que també permet que la partitocràcia espanyola segueixi operant sense control i sense responsabilitat davant la ciutadania.

Conclusió

Espanya, com molts altres països, es presenta al món com una democràcia plena, però els fets i les pràctiques autoritàries que s'hi observen posen de manifest una altra realitat: Espanya és una partitocràcia autoritària que disfressa la seva naturalesa de sistema democràtic. El control absolut dels partits polítics sobre totes les institucions de l'Estat, des del poder legislatiu fins al judicial, i la manca de separació efectiva entre els poders, són elements que desacrediten qualsevol pretensió democràtica. La violació dels drets humans, l'espionatge massiu i la repressió política són només alguns exemples de la manca de respecte per la llibertat, la justícia i els drets individuals que són essencials en qualsevol democràcia real.

El sistema espanyol, heretat del règim franquista, segueix mantenint les mateixes arrels autoritàries que mai van ser completament desmantellades. La figura del rei, nomenat per Franco, mai ha estat escollida pel poble, i el sistema de partits, en comptes de garantir la representació de la voluntat popular, utilitza els recursos de l'Estat per mantenir-se en el poder sense rendir comptes a la ciutadania. Això no és democràcia, sinó un engany sofisticat que engavanya el poble sota la façana d'un sistema polític que, en realitat, serveix als interessos de les elits polítiques i econòmiques.

La comunitat internacional, en les seves relacions amb Espanya, ha de reconèixer aquesta realitat. Tractar amb un país com Espanya, on la llibertat individual està constantment amenaçada per un sistema de poder partitocràtic, no és només qüestionable des d'un punt de vista ètic, sinó també polític. Els drets humans i les llibertats bàsiques no es poden donar per descomptats quan els partits polítics exerceixen un control absolut sobre el sistema judicial i altres mecanismes estatals. Ignorar aquestes evidències perpetua una situació de desigualtat i injustícia que ha de ser abordada.

És hora de començar a mirar Espanya per allò que realment és: una partitocràcia autoritària, on el poble no té el poder real per decidir el seu destí. Només quan reconeguem aquest fet podrem avançar cap a una veritable democràcia, on els drets i les llibertats de la ciutadania siguin respectats, i on el poder realment resideixi en les mans del poble.

L’origen de Govolution: el monstre burocràtic d’Occident

Durant dècades, les administracions públiques occidentals han anat creixent de manera imparable. Govern rere govern, cada mandat ha inflat l’estructura estatal amb nous funcionaris fidels als interessos del poder entrant, mentre que els que ja ocupaven aquests llocs, la majoria de les vegades, no han marxat quan el govern sortint ha deixat el càrrec. Aquest fenomen d’acumulació contínua ha convertit les administracions públiques en estructures cada cop més grans i difícils de sostenir.

Aquest engrandiment constant no és només una característica pròpia de les nacions; la Unió Europea, creada des de zero com una nova superestructura administrativa, exemplifica el problema en la seva màxima expressió. Amb milers de funcionaris repartits entre les diverses institucions, la UE no genera riquesa directa, però depèn dels països membres per finançar la seva estructura. Aquesta realitat, sovint invisibilitzada, suposa una càrrega fiscal i econòmica per a molts països que ja arrosseguen les seves pròpies burocràcies inflades.

Però el problema no acaba aquí. En molts casos, aquestes estructures no només són massives, sinó que es dupliquen, tripliquen o fins i tot es multipliquen encara més en diferents nivells de govern. A Espanya, per exemple, podem trobar fins a set nivells de govern: barris (amb alcaldes de barri en ciutats grans), municipis, comarques, províncies, autonomies, estats i, finalment, la Unió Europea. Cada un d’aquests nivells compta amb la seva pròpia estructura administrativa, sovint sobredimensionada i amb funcions redundants. Aquest sistema hiperfragmentat és un exemple extrem d’ineficiència, que no només és car, sinó que també desmotiva els sectors productius que han de suportar aquesta càrrega amb els seus impostos.

Aquest fenomen contrasta radicalment amb països com la Xina, on una gran part de la força laboral es dedica a sectors productius com la indústria i l’agricultura. Aquesta distribució laboral més orientada a la producció ha permès a la Xina mantenir costos baixos i dominar mercats en sectors clau com les plaques solars i els cotxes elèctrics. Occident, mentrestant, sembla atrapat en un model ineficient que alimenta estructures administratives desproporcionades a costa del sector productiu.

Per si no fos poc, el sistema de funcionaris públics occidentals contribueix encara més a aquesta ineficiència. En molts països, un cop un funcionari guanya la plaça, aquesta es converteix en vitalícia. Independentment del seu rendiment, improductivitat o fins i tot si deixa de treballar, el seu sou està garantit. Això crea una situació injusta i insostenible per als treballadors autònoms i els empresaris, que són els qui financen aquests sous amb els seus impostos. La pandèmia de la COVID-19 va ser un exemple clar d’aquesta desigualtat: mentre els funcionaris continuaven cobrant el sou complet, milions d’autònoms i petites empreses es van veure obligats a tancar, sense ingressos ni ajudes significatives, però encara pagant impostos que mantenien el sistema públic.

Aquestes dues realitats –la multiplicitat de nivells de govern i la seguretat laboral vitalícia dels funcionaris– són només dos dels molts factors que fan que el model actual sigui insostenible. Quan els recursos de riquesa generats pels sectors productius ja no són suficients per mantenir aquest monstre burocràtic, el sistema comença a mostrar signes de desgast. La competitivitat es veu afectada, la pressió fiscal augmenta, i la sostenibilitat econòmica entra en una zona de risc.

Davant aquest panorama, la proposta del DOGE (Department of Government Efficiency) als Estats Units apareix com una espurna d’esperança. Aquesta iniciativa busca racionalitzar l’administració pública, eliminant redundàncies i optimitzant l’ús dels recursos. L’objectiu és clar: un govern més lleuger, més eficient i amb més capacitat per invertir en sectors que realment generin valor.

Tot i les crítiques inicials, el DOGE podria marcar l’inici d’una transformació global. No només als Estats Units, sinó a tot Occident, on cada vegada és més evident la necessitat d’una reforma estructural profunda. Aquesta transformació, que nosaltres anomenem Govolution (una contracció de Govern Revolution), no és només una opció, sinó una necessitat.

La Govolution proposa un canvi de paradigma en la governança pública, on el focus passi de la quantitat a la qualitat, de l’acumulació a l’eficiència, i de la burocràcia a la productivitat. Es tracta de reconèixer que les administracions públiques són una eina, no un fi en si mateixes. Només reduint el seu pes excessiu podrem alliberar recursos per construir economies més sostenibles i competitives.

En aquest context, el repte per a Occident és majúscul. Reduir la mida de l’administració pública no només implica canvis estructurals, sinó també un canvi cultural profund. Implica preguntar-nos quins rols són realment essencials i quins podrien ser reassignats a sectors que generin més valor. La Govolution no només busca eficiència; busca sostenibilitat i futur.

Aquest article només és l’inici. En els propers escrits aprofundirem en com països com la Xina han maximitzat l’ús del seu factor treball i com Occident pot inspirar-se en aquests models sense perdre de vista els valors democràtics que ens defineixen. La revolució administrativa ha començat, i Occident no pot permetre’s quedar enrere.

En el proper article abordarem les resistències que sorgiran des de l'establishment i com podem anticipar-nos a desacreditar-les.

Democràcia versus Partitocràcia: Una Reflexió Necessària

 

La democràcia és un sistema polític fonamentat en la idea que el poder ha de residir en el poble. En una democràcia, els ciutadans tenen el poder de decidir qui els representa, escollint directament els seus representants per als càrrecs de govern i legislatius. Això garanteix que el poble tingui una influència real sobre les decisions polítiques i els governants.

 Tanmateix, no tots els sistemes polítics que es presenten com a democràcies ho són realment. Existeixen també partitocràcies, on el poder no es reparteix entre la ciutadania, sinó que es concentra en els partits polítics. En una partitocràcia, els partits decideixen qui ocuparà els càrrecs de govern i legislatius, independentment de la voluntat directa del poble. Els ciutadans voten per partits, però no tenen influència directa sobre qui ocuparà els càrrecs concrets. Això fa que els partits controlin la política, limitant la capacitat del poble d'influir realment en el procés de decisió. Així, es crea un sistema que, tot i ser formalment democràtic, funciona amb característiques autoritàries.

 Aquesta distinció és fonamental per entendre els desajustos polítics actuals. El sistema polític espanyol, per exemple, es disfressa de democràcia, però en realitat és una partitocràcia. El poder no resideix en el poble, sinó en un conjunt de partits que decideixen qui governarà, de manera que la ciutadania, tot i votar, no té una influència directa sobre els seus representants. Això crea una desconnexió entre els electors i els elegits, i provoca que els partits polítics exerceixin un control excessiu sobre la política.

 La causa d’això són les llistes tancades. En un sistema de llistes tancades, els votants no poden escollir directament els seus representants individuals, sinó que voten per partits. Els partits son els que decideixen qui forma part de les llistes i en quin ordre, independentment que els ciutadans puguin estar satisfets o no amb la presencia de determinades persones en la llista. D’aquesta manera el que passa es que el ciutadà acaba votant una llista, normalment la que ideològicament li fa mes patxoca o que te menys escàndols per corrupció. Això fa que el poder es concentri en els partits, que decideixen qui serà elegit, independentment de la voluntat popular concreta. Així, el poble no exerceix el control directe sobre els càrrecs de govern i legislatius, com seria propi d’una democràcia veritable.

 La corrupció inherent als sistemes partitocràtics

Els sistemes partitocràtics no només limiten la participació ciutadana, sinó que són també altament vulnerables a la corrupció. En aquests sistemes, on el poder es concentra en els partits, els interessos econòmics, judicials i fins i tot estrangers poden intervenir de manera decisiva en la presa de decisions polítiques. Tant els poderosos actors econòmics, com les grans empreses, poden influir en les decisions legislatives o executives mitjançant finançament als partits o mitjançant pactes que els garanteixin beneficis econòmics.

 Aquesta influència no es limita només als aspectes econòmics. Els poders judicials locals o fins i tot estrangers poden intervenir per condicionar la presa de decisions. Per exemple, poden pressionar perquè certs projectes legislatius siguin aturats o modificats segons els seus interessos. De fet, és habitual veure com els poders judicials treballen per garantir que algunes de les lleis aprovades pel poder legislatiu no s’apliquin de manera efectiva, aconseguint que s'alterin o s'interpretin de manera a favor d'interessos particulars.

 El poder judicial en els sistemes partitocràtics

El poder judicial, en aquests sistemes, també és susceptible a la manipulació. Els partits polítics, que controlen el sistema, poden influir en l'elecció dels jutges de determinats tribunals, la qual cosa limita la independència judicial. En molts casos, això resulta en una manca d’imparcialitat, ja que els jutges poden actuar de manera que afavoreixin els interessos dels partits que els han nomenat. Això pot portar fins i tot a no aplicar lleis aprovades pels òrgans legislatius, o a fer-ho de manera selectiva, segons els interessos polítics o econòmics del moment.

 La falta de responsabilitat dels escollits en llistes tancades

Un altre aspecte crucial de la partitocràcia és la manca de responsabilitat dels representants. Quan els escollits arriben al poder a través de les llistes tancades, no tenen cap obligació directa de rendir comptes als seus electors. Aquest sistema converteix la participació ciutadana en una formalitat més que en una influència real, ja que el control polític recau en els partits, que operen amb una lògica autoritària interna. Això fa que els representants no siguin responsables davant la ciutadania, ja que poden actuar en nom del partit i no segons la voluntat popular. Aquesta manca de responsabilitat és una de les causes per les quals els sistemes partitocràtics tendeixen a omplir-se de representants que són més fidels al partit que no pas al poble.

 Aquesta dinàmica fa que els representants no siguin realment responsables del seu comportament ni de les seves decisions, i que els electors no tinguin la capacitat de castigar directament aquells que no els han representat bé. Això condueix a una qualitat decreixent en els candidats escollits i fa que els partits se centrin més en mantenir el poder que en representar els interessos reals de la ciutadania.

 Partitocràcia: una "dictadura" disfressada de democràcia

En resum, la partitocràcia és, efectivament, una estructura autoritària que es disfressa de democràcia. Tot i que aquests sistemes utilitzen eleccions i procediments formals que recorden les democràcies, el poder real queda concentrat en les mans d'uns pocs partits i això impedeix una participació genuïna de la ciutadania i redueix la qualitat del sistema polític. Així, la qualitat democràtica queda limitada, ja que les decisions no responen a la voluntat popular sinó als interessos de les cúpules partidistes, que exerceixen el poder de manera centralitzada i poc transparent.

 Espanya com a exemple de partitocràcia

Espanya és un clar exemple de partitocràcia. No només és un sistema on el poder es concentra en els partits, sinó que, a més, aquest sistema va ser imposat pel dictador franquista abans de la seva mort, com a part del procés de transició per garantir que els partits fossin els únics que tinguessin el control polític del país. Aquesta estructura de poder, que continua existint fins avui, garanteix que els partits mantinguin el control i que els ciutadans no tinguin un poder real sobre els seus representants. Així, Espanya no és una democràcia veritable, sinó una partitocràcia.

Manipuladors manipulats

Un tema molt important dins el concepte de democràcia i la seva utilització és la manipulació que es fa de conceptes com “anti-sistema”, “ultradreta”, “extrema esquerra”, “establishment”. En les darreres dècades, han sorgit moviments populars, principalment d’esquerres, aparentment democràtics, que han castigat durament a tots aquells que no combregaven amb les seves idees. Aquests moviments s’han atorgat el títol de “propietaris” de la veritat, i aquells que tenien alguna quota de poder eren etiquetats com “l’establishment”, que despectivament anomenaven “casta”. Però la realitat és que aquesta història de la “casta” va perdre força tan aviat com aquests moviments van aconseguir petites quotes de poder. Des d’aleshores, mai més s’ha tornat a parlar de “casta”.

L'eslògan de campanya d'Obama als EUA, “yes, we can”, va ser traduït a Espanya com “Podem” i va donar lloc al naixement d’un moviment que va intentar presentar-se com a capaç d’acabar amb el sistema o, si més no, transformar-lo. Però no es va aconseguir res d'això. El que va passar és que aquest moviment va obtenir algunes petites quotes de poder en les primeres eleccions, van començar a integrar-se en el sistema, i finalment han acabat engolits pel mateix sistema. Ara tots ells formen part de “la casta”, però ara amb robes de marca i pentinats de grans perruquers.

En l'actualitat, quan apareix una dreta bel·ligerant, especialment pel que fa a temes com les migracions que assolen Europa i els EUA, els titllen immediatament d'“extrema dreta”, i fins i tot els anomenen nazis i feixistes. Així, líders com Trump als EUA o Silvia Orriols a Catalunya són etiquetats de “extrema dreta”, nazis i feixistes per aquells mateixos que, fins fa poc, es consideraven els “defensors de la veritat”. Aquests moviments es presenten com les úniques persones que tenen el poder de crear i imposar etiquetes a qui ells consideren oportú, independentment de la veritat que hi hagi darrere d’aquests termes.

Aquesta situació s'està començant a desmoronar, com va quedar clar en les recents eleccions als EUA. Els ciutadans, més tard o més d’hora, acaben obrint els ulls i veuen els paranys demagògics. Els mateixos personatges que havien estat manipulats pel poder real del sector financer –que els proporciona els ajuts i recursos per subsistir– formen part d’un teatre creat per evitar l'aparició de moviments realment populars i alliberadors que puguin posar en perill els interessos de l’establishment.

Aquests moviments, aparentment “progrés”, no només han estat manipulats per interessos financers, sinó que també s’han convertit en instruments de control, treballant dins del sistema per evitar qualsevol amenaça real a la seva continuïtat. Els ciutadans de base han començat a adonar-se d'aquesta manipulació, i això és una de les raons per les quals fenòmens com Trump i Orriols estan guanyant protagonisme.

Aquests moviments tenen moltes contradiccions en el seu discurs, ja que pretenen defensar els pobles àrabs de cultures clarament misògines mentre, al mateix temps, volen presentar-se com a “feministes”. Algú pot explicar això?

La victòria de Trump als EUA ha començat a fer trontollar les bases de molts ciutadans que ara veuen com han estat enganyats sistemàticament. Un detall molt interessant de les recents eleccions és que les enquestes, que predeien la victòria ajustada de l’establishment, han resultat totalment equivocades. Molts votants de Trump van amagar el seu vot fins al moment de la veritat, el moment de votar. Això és un clar indici de la reacció de la ciutadania davant les mentides i manipulacions.

Aquesta nova dreta, titllada d'“ultradreta” pels mitjans tradicionals, és qui està agafant protagonisme en el segle XXI. Aquest és un moviment sociològic que, tot just ara, comença a prendre força. Per què? Perquè el sistema democràtic pervers permet que elements manipuladors creen grups que només ells mateixos es consideren “progressistes”, mentre defensen interessos que no poden ser confessats. El ciutadà comença a estar fart d’aquestes falses democràcies que es justifiquen a si mateixes amb discursos buits, que només serveixen per omplir-se la boca de democràcia mentre intenten justificar l’injustificable.

Les màscares estan començant a caure... i els propers anys seran temps de grans canvis.

Cal restituir la democràcia a la seva essència o tot el món occidental n'hi prendrà mal... tic, tac, tic, tac,... 

Llibertat, democràcia i ... petroli

Quin es el mon en què vivim i en el que la Nova Nació catalana tindrà de ubicar-se? Es important tenir això en consideració perquè ja vàrem passar recentment per la experiència de que algú pensava que el mon ens mirava i estava disposat a defensar la nostra veritat només perquè nosaltres ho dèiem, sense considerar que el mon real el dels estats establerts es belluga amb altres paràmetres no sempre explicitats -o mes ben dit gairebé sempre amagats- i que responen a interessos per dir-ho suaument força mesquins.

El mon ha canviat i segueix canviant a un ritme que en tota la historia coneguda no havia passat mai. Estem en la era de la immediatesa, el que avui es novetat demà està caducat, ja sigui en tecnologia, política, economia, lleis, polítics, esport, turisme, etc.

Estem en un període de conflictes que son o ideològics -Israel vs Palestina- o de tipus geo-econòmics – Ucraïna vs Rússia – o purament de tipus econòmics -reconeixement o no de Resultats de les eleccions de Veneçuela- encara que tots tenen en comú que son vestits de que son en defensa de llibertats, i democràcia i en contra de dictadures.

Llibertat, democràcia i dictadura

El mon està molt convuls i res es clar. Hi ha conceptes que, al meu entendre, estan totalment descafeïnats: llibertat, democràcia i dictadura. Tots els països i polítics els fan servir a la mesura dels seus interessos i de la seva visió del “negoci”.

Ara estem vivint el procés postelectoral de Veneçuela. Després de tres dies de les eleccions no s’ha vist publicada cap acta electoral ni cap resultat fora la definició per part de la CNE de que en Maduro havia guanyat amb un 51% dels vots. Es va anunciar cinc o sis hores després de tancades les urnes i des de aleshores no ha aparegut cap nova dada oficial, ni actes que puguin referendar alguna cosa semblant als resultats de victòria de Maduro. L’endemà al mati, menys de vint-i-quatre hores després de tancar els col·legis electorals, la junta electoral va proclamar formalment la victòria d’en Maduro i li va entregar el “diploma” com a guanyador de les eleccions.

Fins aquí els fets, o millor dit el resum dels fets, que ens situen en el que va passar a Veneçuela. No es objectiu d’aquest comentari en fer una valoració de Veneçuela i si de les reaccions de la majoria dels estats del mon i totes clarament basades en els seus interessos. Mai sabrem de veritat què es el que en pensen perquè el que diuen, fan i publiquen es en funció dels seus interessos. Això sí s’omplen la boca parlant de llibertat, democràcia i dictadura per recolzar o desqualificar el resultat de les eleccions de Veneçuela.

Ara bé aquests conceptes de llibertat, democràcia i dictadura sembla que son molt elàstics i adaptables a les necessitats, interessos i opinions  de cadascú, ja sigui persona, estat o col·lectiu.

Normalment hi ha alguns estats que tenen interessos clarament definits, normalment de indole econòmica i de objectius estratègics. Vestint la seva intervenció de defensa de la democràcia, dels drets humans i de la llibertat dels pobles actuen en contra del poder instituït en determinats països que estan en el seu objectiu. Quan això passa sempre hi ha una cort de altres països que segueixen les pautes marcades pels poderosos que dominen les operacions.

Quan les coses que passen son evidentment impresentables però afecta a algun “amic” la consigna sempre es “esperar i mantenir la cautela”. Dit d’altre manera cal que esperin les instruccions -o discretes senyals- del estat que lidera la cort i de moment el que fan es nadar i guardar la roba. Després, les condemnes seran mediatitzades depenent de les instruccions del líder.

Així funciona el mon a data d’avui.

Sembla que hi ha uns estats que son els que tenen la autoritat de definir quins son els criteris de llibertat, democràcia i dictadura donant o prenent la qualificació d'estat democràtic o dictadura, tanmateix també son els que defineixen si hi ha llibertat o no pels seus ciutadans.

A títol d’exemple podem veure el diferent tracte que reben països com Aràbia Saudita o ara mateix Veneçuela. El tracte es normal a Aràbia tot i la misogínia i el diferencia que hi ha depenent del gènere de les persones. En aquest grup podem posar-hi altres emirats de la península àrab com Qatar o Emirats Àrabs que estan rebent el recolzament de la majoria d’altres països al nivell de, fins i tot, haver pogut organitzar campionat del mon de futbol o rebre molts equips i campionats de països com Espanya que hi fa cada any el campionat de la “Supercopa de futbol”.

No es coneixen eleccions de cap tipus en aquests estats per la elecció dels seus governs. Però així i tot aquests països no son posats en dubte ni reben restriccions o penalitats per part del xerif del mon  ni , òbviament, per tota la claqué de estats que es belluguen al seu voltant.

Ara podem tornar al tema de Veneçuela... Rússia, Xina i algun altre estat han declarat el ple reconeixement del resultat de les eleccions i en canvi Estats Units, entre molts altres, no els reconeixen i també estan amenaçant. A data d'avui, no sé com acabarà la situació, però quelcom fa pudor de podrit.

Anem a pams. Aràbia Saudita es el segon país amb mes reserves comprovades de petroli en el mon i la proximitat estratègia de molts estats amb Aràbia i els altres emirats clarament dictatorials de la península aràbiga amb reserves de petroli es una clara prioritat per part de molts països . Aquesta amistat assegura als Estats Units l’aprovisionament per unes quantes dècades mentre desenvolupen fonts d’energies suficients per respondre a l’augment de consum que es produeix especialment als EEUU. Això fa que els Estats Units i tots els països de la seva orbita -aquest grup anomenat occident, que segueixen les seves directrius, Europa inclosa- mirin cap un altre costat quan es produeixen excessos per part d’aquests països. Cal recordar que els Estats Units té un creixement de consum de energia molt superior a pràcticament tots els països desenvolupats.

Veneçuela es el país amb mes reserves de petroli del mon. Aquest detall ajuda a entendre el gran interès que sota el paraigües de la llibertat, la democràcia i contra la dictadura els Estats Units estan liderant els països que volen un canvi diuen “democràtic” a Veneçuela. Rússia i la Xina ràpidament han reconegut els resultats de les eleccions. Rússia ha estat ajudant a Veneçuela durant les darreres dècades per superar les restriccions que els Estats Units han liderat l'aplicació a Veneçuela. Per raons estratègiques, clarament Rússia no vol que Estats Units i els seus estats “amics” controlin o tinguin incidència al govern de Veneçuela i els prengui el control de les reserves de petroli per les properes dècades. Estats Units ajudaran qualsevol moviment que pugui fer fora el actual govern de Veneçuela.

No estem ni pretenem fer cap judici de valor, nomes pretenem posar de manifest que a tot el mon es prenen decisions i s’incentiven moviments multinacionals per estabilitzar o desestabilitzar alguns d’aquest estats.

 Al problema es que tots plegats estan intentant vendre que es un problema de llibertat o de democràcia versus dictadura. Sis plau, prou d’intentar enganyar al mon.

 I ara pregunto jo, això no es un problema intern de la mateixa manera que el mon va decidir que ho era el tema de la validesa dels resultats de les eleccions americanes del 2020 tot i que el Trump en  denunciava la seva invalidesa, o tal com van decidir que les massacres fetes pel govern d’Espanya l’any 2017 amb els independentistes de Catalunya era un problema intern?... aleshores la llibertat, la democràcia o la dictadura sembla que es mesuraven de maneres diferents.

Estats Units té un problema molt gros

Si, els Estats Units tenen un problema molt gros a mig termini que està incidint plenament en moltes de les decisions que han portat a algunes de les situacions conflictives avui actives – a diferents nivells - arreu del mon. Aquest problema té un nom: Petroli - o millor podríem dir combustibles fòssils-.

Actualment el consum d’energia a tot el mon està creixent de forma exponencial debut entre altres coses al continu creixement del nombre de vehicles, l'increment de electrificació de l'activitat quotidiana i el creixement de la població, amb el conseqüent creixement del consum de energia “per capità”. 

Cal considerar que els combustibles fòssils no es regeneren al mateix ritme que es consumeixen. Així en els darrers dos-cents anys s’han consumit el 80% de les reserves que existien al començament de la revolució industrial allà pels voltants del any 1800. Recordem que per generar-se van ser necessaris aproximadament quatre-cents milions d’anys. O sigui que quan s’acabin s’han acabat, i això segons diferents estudis passarà en la segona meitat del segle XXI, o sigui d’aquí a quatre dies.

I què té veure aquest problema, que es un problema diguem-ne global, amb que Estats Units tingui un problema molt gros? Doncs molt senzill, el nivell de consum de petroli per Estats Units, si nomes consumis petroli procedent de les seves reserves comprovades i considerant el nivell d’aquestes reserves pròpies -cosa que no es així perquè en consumeix molt de petroli comprat a altres països-, gastaria totes les seves reserves comprovades en aproximadament vuit anys.

Aquest es el gran problema que tenen els Estats Units. Necessiten disposar de països “amics” amb reserves comprovades de petroli suficient per respondre a les seves necessitats de combustibles fòssils per unes quantes dècades mes fins a resoldre la disponibilitat de energies alternatives, que puguin substituir el petroli com a combustible.

En els gràfics adjunts mostrem els quinze països amb les majors reserves comprovades de tot el mon, els anys de disponibilitat de petroli si nomes consumeixen el petroli de les seves reserves, el consum anual de petroli en barrils per aquests països i finalment les reserves comprovades d’aquests països.

Analitzant aquests gràfics es poden percebre molts dels arguments “ocults” per involucrar-se en situacions d’altres països i vestir-los de llibertat, democràcia i denuncia de dictadures, o per mirar cap a un altre costat quan algun país amic amb “reserves” estigui involucrat en temes de falta de llibertat, inexistència de democràcia o una dictadura consolidada.

Com actuarien els Estats Units per exemple en vers Cuba si en lloc de tenir grans produccions de sucre i tabac tinguessin les majors reserves de petroli del mon, els deixarien amb aquesta pseudo-democràcia i tranquil·lament en l’orbita de Rússia o provocarien la inestabilitat amb l’objectiu de canviar el govern i posar-hi algú proper a ells que els afavorís amb els contractes i gestió de les reserves de petroli?

Article publicat el 31 de juliol de 2024 a "El blog d'en Francesc"

  

Labyrinthus: Descobrint les Il·lusions del Poder

Vivim en un món de transformacions accelerades, on la política, l’economia i la tecnologia evolucionen a un ritme vertiginós. Tot i això, aquests canvis no sempre responen als interessos de la societat, sinó que sovint són dirigits per estructures de poder invisibles que condicionen el funcionament del sistema global.

Enmig d’aquest escenari, el concepte de democràcia ha esdevingut més una etiqueta que una realitat. Els sistemes polítics contemporanis, tot i presentar-se com a representatius, han desenvolupat mecanismes que limiten la participació real de la ciutadania. L’aparent pluralitat política amaga un entramat de control on les decisions clau es prenen en àmbits molt allunyats del vot popular. Però aquest fenomen no es redueix només a la política; s’estén a les institucions financeres, als mitjans de comunicació i a l’entorn digital, creant una xarxa de dominació que no sempre és fàcil d’identificar.

És en aquest context que neix Labyrinthus, un espai de reflexió i anàlisi per entendre com funcionen aquestes dinàmiques de poder i quins mecanismes es fan servir per influir en la societat.

Un projecte per comprendre el sistema

Labyrinthus és una eina per desemmascarar les il·lusions del poder i entendre la interconnexió entre política, tecnologia i economia en l’era de la informació. El nostre objectiu no és simplement denunciar, sinó oferir una visió estructurada que permeti a la ciutadania entendre millor el sistema en què viu i, en última instància, plantejar alternatives.

Un dels conceptes clau que explorem en aquest projecte és Glovolution, una idea que defineix la mutació del poder polític en un sistema en què governs, corporacions, institucions financeres i tecnològiques es fonen en una estructura única de control. Aquesta evolució transforma els governs en mers gestors d’interessos supraestatals, eliminant progressivament la seva autonomia i allunyant-los de la seva funció de representació popular.

Paral·lelament, en un altre projecte complementari anomenat Ganesha, es desenvolupa el concepte de Fonsfera, una estructura de poder que actua de forma més subtil i profunda, influenciant governs i mitjans de comunicació per mitjà del control financer i informatiu. Tot i que Labyrinthus, Glovolution, Fonsfera i Ganesha són projectes independents, amb enfocaments diferents, comparteixen l’objectiu d’analitzar com aquestes forces invisibles modelen el món contemporani.

L’objectiu de Labyrinthus és posar llum sobre aquestes dinàmiques, no des d’una perspectiva dogmàtica, sinó a través d’una anàlisi racional i basada en fets. No es tracta d’obsessionar-se amb cap tema concret, sinó d’explorar el conjunt de factors que configuren la realitat en què vivim.

Les grans línies d’investigació

Dins de Labyrinthus, hi ha diversos àmbits d’estudi que permeten aprofundir en la naturalesa del poder i els seus mecanismes. Un dels pilars fonamentals és la revolució de la informació i la censura digital, un fenomen que ha transformat completament la manera com percebem la realitat. En un món on la informació circula de manera immediata, els mitjans tradicionals han perdut la seva posició de monopoli comunicatiu, però han estat substituïts per un nou model de control basat en les plataformes digitals i els algorismes. Avui dia, les xarxes socials no només decideixen què podem veure, sinó també què podem pensar, i la línia entre informació i opinió s’ha diluït fins al punt que moltes narratives són imposades sense cap resistència crítica.

En aquest nou escenari, la geopolítica ha deixat de ser simplement una qüestió d’estats-nació per convertir-se en un complex joc d’interessos on les grans corporacions i els actors supranacionals tenen un paper cada vegada més rellevant. L’enfrontament entre Orient i Occident, les lluites per la supremacia tecnològica i la transformació de les institucions internacionals són només algunes de les dinàmiques que defineixen el nou ordre global. En aquest context, Govolution es presenta com un element clau per entendre com els governs han passat a formar part d’un sistema interconnectat en què la política, l’economia i la tecnologia es fusionen en una única estructura de control.

Un altre dels grans eixos d’anàlisi és la relació entre la tecnologia i la humanitat. La velocitat de la innovació ens ha portat a una situació on l’evolució tecnològica sovint supera la capacitat d’adaptació de les societats, generant un desajust entre el progrés científic i les implicacions ètiques, socials i polítiques d’aquest avanç. La intel·ligència artificial, la pèrdua de privacitat i el control massiu de dades són només algunes de les qüestions que han convertit la tecnologia en una eina de poder més que en una eina d’emancipació. Així mateix, la crisi energètica, amb fenòmens com el Blackout Stage Energy (BSE), evidencia els riscos d’un sistema basat en el consum il·limitat de recursos finits.

L’economia, com a motor de les societats modernes, també és objecte d’estudi dins de Labyrinthus. En un món cada cop més depenent del capitalisme de vigilància i de sistemes financers centralitzats, es fa necessari comprendre com es configura el poder monetari i quines són les seves repercussions en la vida quotidiana. La digitalització de les transaccions, la possible desaparició de l’efectiu i la implementació de monedes digitals controlades per governs i bancs centrals poden redefinir completament el concepte de llibertat econòmica. Aquest procés, combinat amb la creixent influència de les corporacions tecnològiques en el sector financer, està generant un model on la capacitat de decisió dels individus queda progressivament reduïda.

Finalment, un dels aspectes més rellevants de Labyrinthus és l’anàlisi de la construcció de narratives i de com aquestes defineixen la nostra percepció de la realitat. La història mai és neutra, i el control del relat històric ha estat una eina fonamental per legitimar estructures de poder. La manera com s’explica el passat influeix directament en la manera com entenem el present, i per això és crucial mantenir una mirada crítica davant les versions oficials dels esdeveniments. Això inclou tant els discursos polítics com els mitjans de comunicació, que sovint actuen com a instruments de legitimació d’un statu quo que beneficia uns pocs en detriment de la majoria.

Un espai per a ments crítiques

Labyrinthus no és un projecte estàtic, sinó un procés de descoberta constant. Aquí no trobaràs discursos tancats ni teories rígides, sinó preguntes obertes i anàlisis que busquen trencar amb les narratives convencionals.

Aquest espai està pensat per aquells que volen entendre la realitat des d’una perspectiva crítica, més enllà del discurs oficial i dels titulars superficials. Labyrinthus no busca simplement generar debat, sinó proporcionar eines per a una comprensió més profunda dels mecanismes que governen el món.

Benvingut a Labyrinthus. Aquí comença el viatge per sortir del laberint.